diumenge, 5 d’agost del 2012

Colomer, els moviments populars i l'ANC. Més enllà de les apreciacions subjectives



De nou, em veig obligat a respondre, en aquest cas a l'article “Cuesta, el Paper de Vidre i l'ANC” de Joan Sebastià Colomer i Tejada. M'hagués agradat fer-ho només per aprofundir en el debat que hi ha de fons en la polèmica que mantenim, que no es altre sobre la participació o no de l'EI en l'ANC i de si aquest és un moviment popular que ofereix possibilitats d'enfortir l'autoorganització del poble per aconseguir la independència. Malauradament, en el seu darrer article m'acusa de ser un mentider i això no ho puc tolerar de cap manera.

Anem a pams. Primer aclariré l'autoria del primer article aparegut a la revista Cop a Cop, que tot i aparèixer sense signar, el vaig escriure jo. A un servidor li van encarregar que expliqués en un espai molt reduït que era l'ANC i vaig decidir donar la meva opinió, donant per suposat que l'article aniria signat. Jo vaig ser el primer sorprès quan el vaig veure reproduït -per error- sense signatura i ja vaig fer arribar la meva opinió al respecte als companys i companyes de la CUP de Manresa.

Aclarit aquest aspecte, vull rebatre les afirmacions que Colomer fa al llarg del seu segon article. Començaré per les formes. Ell mateix reconeix que no eren les més adequades per un debat dins l'Esquerra Independentista, encara que després ho vol “justificar” amb el fet que es tracta d'un article d'una secció concreta de L'Accent. El que jo he criticat a Colomer es precisament l'ús d'aquestes formes per parlar d'un tema prou complex i la comparació -al meu parer interessada- de la publicació de la CUP amb La Vanguardia per molt que ell la intenti minimitzar afirmant que aquesta és limita a dir “no només la premsa burgesa participa els gèneres de ficció”. Més endavant s'afirma literalment que “en aquest darrer punt és on l'estil de la Vanguardia i el de la CUP de Manresa es toquen”, quan poc abans ha fet esment a les notícies aparegudes al rotatiu del grup Godó sobre el rescat de la banca espanyola per l'Unió Europea. Per als qui no ens mamem el dit la comparació pejorativa és més que evident en tot l'article.

Colomer admet que es pot participar en moviments populars que no assumeixen d'entrada el socialisme i la independència, però creu que l'ANC no és un moviment popular malgrat impliqui a sectors amplis de la població i ho justifica comparant aquest organisme amb ERC, ICV i CCOO. Sembla inversemblant que una persona experimentada com ell no pugui distingir entre el que és un partit polític, un sindicat i una plataforma àmplia. Per ell el fons de la qüestió és qui té la paella pel mànec, és a dir, interpreta que no s'ha de participar a l'ANC per que al seu parer serveix a uns interessos concrets i “per que aquests moviments estan clarament manipulats, i no d'ara si no fa molt per uns sectors que formen part del sistema contra el que lluitem, sectors que volen que la independència sigui un plat digerible per la burgesia”. Molt malament ho deuen d'estar fent aquests sectors quan des de la sectorial socio-laboral de l'ANC es va donar suport a la convocatòria de Vaga General el 29-M. Curiosa manera d'atreure's la burgesia.

Seguint la lògica del plantejament de Colomer l'EI tampoc hauria de participar a cap Vaga General convocada per CCOO i UGT, ni ser presents als Ajuntaments, ni fer campanyes per candidatures alienes al nostre moviment al Parlament Europeu, car són organismes que formen part del sistema. I per extensió a cap plataforma que defensi la sanitat o educació pública ja que també es podria dir que darrera hi ha la social-democràcia que vol fer digerible el capitalisme per les classes populars. És evident que ni jo ni la majoria de l'EI estaria d'acord amb aquests raonaments, però llavors per que es fan servir només amb l'ANC?

Colomer pretén justificar la seva postura posant com a exemple el seu intent de participació al moviment de les consultes de Barcelona, on segons ell Endavant va intentar incidir-hi sense èxit. Evidentment no tinc el coneixement de la realitat Barcelonina que té Colomer però sí que li podria dir que altres persones de l'EI que si que hi van participar segurament matisarien moltes de les seves afirmacions (en concret de l'MDT organització en la qual milito). Crec que existien uns prejudicis previs i que la participació d'Endavant va ser a contracor, i per tant, no van necessitar gaire excuses per desentendre's. Desconeixia que Colomer havia participat a la consulta al seu poble, però si va ser així no acabo d'entendre per què ho va fer si fos coherent amb les seves idees. Al seu poble la gent era més maca i menys manipuladora que a Barcelona? O es que allà li era més difícil justificar la seva postura amb la falta d'anonimat? Si reconeix aquesta diversitat en el moviment de les consultes per què no ho pot fer amb l'ANC?

I sí, les referències a la Unió Europea que es fan dins l'ANC són en la seva major part producte de la ideologia dominat. Ens agradi o no per molts sectors de la població “Europa” i la “Unió Europea” eren fins fa quatre dies sinònim de progrés malgrat l'evident error d'aquest plantejament. Però el context actual de crisi amb les continues imposicions de retallades per part de Brussel·les segurament ens ajudaran a combatre aquesta idea tant estesa. No serà una feina fàcil però no és impossible de fer. Existeixen exemples de com la implicació de persones de l'Esquerra Independentista han fet variar postures inicials contràries als interessos populars com va ser per exemple aconseguir que el 15M es declarés favorable al dret a l'autodeterminació malgrat els interessos dels sectors espanyolistes que hi havien dins d'ell. Més preocupant és, per mi, que la “ideologia dominant” influeixi en militants de l'EI. Vull creure que és per això que he sentit a persones del nostre àmbit posicionar-se en contra de la Vaga General, a favor de la representació i vot en assemblees per delegació, la tria de càrrecs polítics per valoració de mèrits acadèmics (un fet classista) o fins i tot la defensa de models d'escola concertada. Em sobta la bel·ligerància de Colomer amb els que defensem la participació dins l'ANC i no amb aquestes postures dretanes “dels nostres”.

Colomer diu textualment que “Cuesta menteix simplement sobre coses que no sap” per que segons ell jo he afirmat que ell estava en contra de les consultes i ell, es clar, ha participat en la del seu poble. Algú li hauria d'explicar que una persona no pot mentir sobre coses que desconeix. Com a molt podria fer afirmacions errònies, però no pas mentir. Colomer aquí està manipulant clarament les meves paraules o té un problema de comprensió lectora. El que dic textualment, tal com reprodueix en el seu article es “De fet alguns d'aquests objectius ja es van aconseguir parcialment malgrat les reticències i crítiques inicials i la poca implicació de determinats sectors de l'Esquerra Independentista, amb el mateix Joan Sebastià Colomer al capdavant”. Reticències, crítiques inicials i poca implicació no és lo mateix que “posicionar-se en contra de”. Tot i que em sembla que es prou conegut que al començament del moviment de les consultes organitzacions com Endavant -d'on Colomer és un destacat militant- van inhibir-se, ni que fos parcialment, fent servir molts dels arguments que ara es fan servir contra l'ANC. Que posteriorment en fessin una lectura més positiva d'aquestes consultes, com recentment es pot veure en un article de Joan Teran1 no pot amagar el fet anterior.

El que trobo lamentable de tot això és que el debat sobre l'ANC es converteixi en una mena d'afer personal entre Colomer i jo, i per extensió, de les organitzacions on ambdós militem. No podem anar postergant aquest debat sine die per que si no la realitat ens passarà per davant. Però el debat sobre aquesta qüestió, prou important, s'hauria de fer mantenint unes formes correctes i en uns espais que permetessin una reflexió col·lectiva. És per això que aquest serà el meu darrer escrit adreçat directament a Colomer, al qual emplaço a resoldre aquest tema en persona si ho vol o a continuar parlant-ne en els llocs on pertoqui.
1Joan TERAN: “El Municipalisme independentista a debat”, publicat a la secció d'Opinió de L'Accent núm. 230.

dimarts, 17 de juliol del 2012

Ficció i realitat als moviments populars


En un recent article aparegut a L'Accent 228 titulat “El camí de l'home recte...”, Joan Sebastià Colomer i Tejada intentava desqualificar les afirmacions fetes en un article de la revista de la CUP de Manresa (“L'Assemblea Nacional Catalana. Un moviment popular per la independència”, Cop a Cop núm. 36) fent servir un llenguatge messiànic i fins i tot ofensiu, fins al punt de comparar la publicació de la CUP amb La Vanguardia i la premsa burgesa.

Com a militant de la CUP de Manresa no em puc estar de contestar l'article de Joan Sebastià, en especial pel seu to prepotent. Podem discrepar de determinats temes, podem debatre'ls, però es lleig assenyalar els que no combreguen amb la teva “veritat” sense argumentacions i encara més equiparar-los a l'enemic polític i de classe.

El rovell de l'ou de la qüestió és l’article de Cop a Cop parla de l'Assemblea Nacional Catalana com un exponent d'un moviment popular per la independència. Aquesta afirmació sembla contradir la visió que deu tenir Joan Sebastià del que ha de ser un moviment popular. Però la realitat, les consultes sobiranistes per la independència, moviment d'on deriva l'actual ANC van implicar a sectors populars de la població que superen àmpliament a la militància estricta de les organitzacions de l'Esquerra Independentista, tot i que, òbviament, estan influïts per la ideologia dominant.

Un moviment popular no es defineix per la seva puresa ideològica ni per què adopti els nostres objectius estratègics, sinó per la participació de sectors amplis de la població i pel fet que la seva acció serveixi per autoorganitzar el poble i avançar en alguns dels objectius estratègics del nostre moviment. Perquè com deia el mateix Joan Sebastià fa tres anys “cal aparcar el maximalisme si no es vol caure en la inacció. La lluita pel socialisme no exclou la reivindicació possibilista d'un sou més just o d'una bona cobertura sanitària”1. I és evident que, com va passar a les consultes, en l'ANC estan implicats sectors de les classes populars catalanes, indiferentment de si ens acaben d'agradar del tot alguns dels seus postulats. I la seva acció pot servir per avançar en el camí cap a la independència.

És cert, i ja es va dir en el primer article, que, com passa en qualsevol moviment realment popular, el seu discurs no coincideix en la seva totalitat al que pot fer la CUP o altres organitzacions de l'Esquerra Independentista, en especial pel que fa a la territorialitat de la nació i en les referències a la Unió Europea. Però també és cert que està promovent iniciatives com la Marxa per la Independència i un referèndum per l'autodeterminació que qüestionen la legalitat espanyola vigent. I encara més, la secció sociolaboral de l'ANC va donar suport a la Vaga General del 29-M, mentre que un conegut líder obrer se'n desmarcava amb arguments gremialistes.

Es preguntava Joan Sebastià què feien personatges com en Vila d'Abadal en un moviment popular i hi afegia que la seva presència ja era una prova empírica de que l'ANC no podia ser un moviment d'aquesta mena. Això seria el mateix que dir que la presència destacada del capellà Gapon que encapçalava el moviment que va originar la revolució Russa de 1905 invalidava aquesta experiència i les seves potencialitats. De fet, Lenin va haver de lluitar contra el sectarisme de la majoria de la direcció bolxevic, que pretenien mantenir el partit al marge d’aquest moviment inicial, adduint que tot plegat estava encapçalat per un capellà al servei de la reacció. O fent servir un exemple més proper, seria com desligitimar la participació en les Associacions de Veïns en les darreries del franquisme de moltes persones lluitadores per que en algunes d'elles encara hi eren presents persones franquistes.

És un fet evident que el moviment de les consultes va sorgir al marge dels partits polítics, els quals va sorprendre. És posteriorment quan determinades forces, veient el seu potencial, tracten d'instrumentalitzar-lo. D'aquí l'interès de personatges com l'alcalde de Vic, en López Tena i d'altres a sucar-hi pa i intentar aturar o instrumentalitzar el seu potencial reivindicatiu.

L’interès de les persones i organitzacions de l'EI a ser presents a l’ANC és fer arribar el nostre missatge a sectors amplis de la població, conventir l’ANC en un exemple d’autoorganització popular que superi les seves limitacions inicials i impedir les maniobres dels oportunistes. De fet, alguns d’aquests objectius ja es van aconseguir parcialment amb el moviment de les consultes, malgrat les reticències i crítiques inicials i la poca implicació de determinats sectors de l’Esquerra Independentista, amb el mateix Joan Sebastià al capdavant.

És clar que sempre ens podem quedar tancats en el nostre guetto, mirant per sobre de l'espatlla aquelles persones que no pensen exactament com nosaltres, que no vesteixen exactament com nosaltres, i que no van als mateixos bars i concerts que nosaltres, però que són classes populars. És molt més fàcil fer això i acusar de “venuts” o de practicar els gèneres de ficció els altres.

Tampoc no em puc estar de comentar la darrera de les seves acusacions. Es tracta de la típica afirmació que barreja naps amb cols i caricaturitza una realitat complexa, és a dir, contradictòria, amb la intenció de brandar dos espantalls: l’ANC, caracteritzat pel joc brut, i la presència de la CUP al Parlament català, caracteritzat implícitament de la mateixa manera. Doncs bé, deixem-nos d’espantalls i exorcismes: per a alguns la lluita ideològica s’ha de practicar arreu: a la feina, a l’associació de veïn(e)s, als espais de lleure, als ajuntaments, a l’Esquerra Independentista, a les plataformes àmplies (com l’ANC mateixa)... no pas amb la perspectiva simplista de presentar batalla ideològica en un Parlament regional, sinó perquè és un deure de qualsevol militant comunista en qualsevol moment i lloc.


Per últim li recomanaria al company Joan Sebastià que en comptes de perseguir fantasmes i escriure actes de fe, es dediqués a posar en el seu punt de mira a persones que han arribat a defensar l'educació concertada, el classisme en l'elecció de càrrecs polítics o no fer vaga general. I que si no hi està d'acord amb alguna postura defensada per una companya o company, que no calli, que ho digui, però argumentant i sense prepotència.

1Joan SEBASTIÀ COLOMER: “Toni Rico i la Territorialitat”. Article publicat al portal de la Universitat Comunista dels Països Catalans.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Els “efectes col·laterals” de la Llei d'Estrangeria

Llegeixo al diari Regió 7 del dia 21 de setembre de 2011 que “un detingut queda en coma en intentar suïcidar-se quan era a l'hospital de Manresa”. La notícia fa referència al ciutadà marroquí Mustapha el Marrakchi, que va ser detingut pels Mossos d'Esquadra el dia 31 d'agost al barri de les Escodines de Manresa. Sempre segons la versió policial l'home va fugir en veure els mossos ja que no tenia els permisos de residència i treball.

Els mateixos Mossos afirmen que Mustapha va ser conduït a l'Hospital de Manresa per fer-li un reconeixement mèdic i un cop allà va intentar suïcidar-se amb els cordills de les sabates, aprofitant que estava sol al box, quedant en coma. Els facultatius de l'Hospital de Sant Joan de Déu creuen que les opcions de salvar la seva vida són minses.

La majoria dels mitjans de comunicació que han recollit la notícia com l'esmentat Regió 7, La Vanguardia, Ara, El Punt-L'Avui i Manresainfo.cat donen credibilitat a la versió policial. Alguns fins i tot ens informen dels presumptes antecedents delictius de Mustapha i que ja havia estat expulsat una vegada de l'Estat espanyol.

Però a simple cop d'ull hi ha aspectes d'aquest cas que, com a mínim, haurien de fer-nos posar en dubte la versió oficial. Com va ser possible que una persona emmanillada (encara que tingués les mans per davant del cos) i sota custòdia policial pogués treure's els cordills, lligar-los i penjar-se del pom d'una porta sense que ningú se n'adonés? Com és que es va trigar més de tres setmanes en donar-se a conèixer aquests fets per part dels Mossos?

Mitjans de comunicació alternatius com el portals Berguedà Llibertari, Media.cat, Llibertat.cat i el setmanari Directa han posat -si més no- en dubte aquesta versió oficial recollint les preocupacions de la família del detingut. Diverses entitats de la capital del Bages convocaren una manifestació el passat dia 23 de setembre per demanar l'esclariment dels fets.

Malauradament, casos com aquest no són pas poc freqüents al nostre país. Segons un informe recent de l'ONG Centre de Documentació Contra la Tortura en el que portem de l'any 2011 ja han mort vuit persones als Països Catalans mentre es trobaven sota custòdia policial o penitenciària. Són xifres preocupants.

Però cal que anem a l'arrel del problema per entendre per què es donen tant sovint aquestes situacions. I per això cal que parlem de la Llei d'Estrangeria. Aquesta llei atempta greument contra els drets més elementals de les persones en considerar-les “delinqüents” per haver emigrat fora dels canals oficials, inculpant fins i tot a les persones que s'ofereixen a donar-lis ajuda i aixopluc. Tot això en un context de fort creixement de la xenofòbia i el feixisme.

Per si això fos poc, l'esmentada llei els deixa en procés de virtual indefensió. Sense la possibilitat de tenir una defensa legal eficient, tancats ens els anomenats CIES mentre esperen la seva expulsió, moltes d'aquestes persones veuen violats els seus drets més elementals sense que les autoritats posin les mesures necessàries per evitar-ho. És més, fan el contrari: fomentar la impunitat dels diferents cossos policials. Només cal que recordem les declaracions del Conseller d'Interior Felip Puig poc després que els mossos fessin fora a garrotades la concentració pacífica del moviment del 15M a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

Per això des de la CUP de Manresa ens sumem a les diferents entitats de la ciutat que demanen un esclariment d'aquests fets i denunciem a la Llei d'Estrangeria com la veritable culpable. De la mateixa manera exigim que s'apliquin per part de les forces policials els diferents protocols per garantir la seguretat i integritat de les persones detingudes.


dissabte, 12 de març del 2011

Guerra contra el català

El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.

Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.

Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també a la majoria dels Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.

L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.

Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...

Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Posicionament davant la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística


Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d'immersió lingüística en l'escola catalana en tant que:

- És una eina indispensable per garantir l'aprenentatge de la llengua catalana d'aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.

- És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.

- És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.

- És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d'uns esdeveniments polítics molt concrets.

- És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Per altra banda, denunciem:

- Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.

- Que sota l'excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l'ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

- El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir "la llengua materna en l'ensenyament" (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d'altres grups afins) ja que només defensen el dret d'escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l'ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l'Estat espanyol on només el castellà és l'única llengua oficial.

- El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del "bilingüisme" que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d'aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l'etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.

- Que als territoris on s'ha aplicat aquest model on el castellà o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total ((País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat.

Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Quines han de ser les funcions d'un sindicat nacional i de classe?

Des dels diferents col·lectius de l'Esquerra Independentista es remarca la necessitat de bastir un sindicalisme nacional i de classe fort, amb capacitat de superar en força i representativitat altres sindicats existents, que o bé des de fa molt temps han renunciat a un model de sindicalisme combatiu o bé no s'adscriuen al marc nacional dels Països Catalans.

Sembla que en aquest punt estem d'acord tot i que s’està encara molt lluny d'aconseguir aquest objectiu: els sindicats existents que podrien respondre a aquest perfil o bé són massa febles i no tenen la implantació que ens agradaria, o bé, i aquí vull encetar el debat, no acaben de fer les funcions que li pertocarien a un sindicat.

Caldria, doncs, que analitzéssim si les persones que formem part de l'Esquerra Independentista tenim clares quines han de ser la funció d'un sindicat. Potser és un tema que no hem debatut prou i aquest fet, de retruc, condiciona la nostra actual feblesa en el món sindical, que contrasta amb el sindicalisme d'altres nacions sense Estat. Per parlar d'exemples coneguts, no ens podem comparar amb Galiza i Euskal Herria, on existeix un sindicalisme nacional i de classe molt més fort.

Històricament, dins el moviment obrer han existit (i existeixen) diferents visions de quines haurien de ser les funcions d'un sindicat. Ja des de els seus inicis van existir organitzacions obreres de tipus corporativista, que es dedicaven a negociar millores per col·lectius concrets de treballadors però sense tenir una visió global de la classe treballadora i sense qüestionar la societat capitalista existent. Una altra visió molt diferent va ser el que es va anomenar sindicalisme revolucionari: el que pensava que el sindicat seria l'instrument fonamental per fer la revolució, al marge dels partits polítics i de l'acció política organitzada en altres espais. En la nostra història l'anarcosindicalista CNT, fundada el 1910, respondria a aquest darrer model que als anys trenta, sobretot en el context de la Guerra Civil, va mostrar les seves contradiccions.

El nostre model de sindicalisme no respondria a aquestes visions. Pot semblar una redundància, però la funció primordial d'un sindicat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors i treballadores en l'espai on desenvolupen la seva activitat: l'empresa, l'administració pública, etc. Un sindicat, d'entrada, ha de fer sindicalisme: lluitar per defensar els interessos de tots els treballadors i treballadores al lloc de treball, independentment de si estan afiliats o no, de si són fixes o eventuals... Ha de lluitar per uns salaris millors, per unes jornades i condicions de treball dignes, contra la discriminació laboral per motius de sexe, negociar convenis, convocar vagues...).

També s'ha de dir que aquest sindicalisme ha d'estar circumscrit a una voluntat transformadora de la societat. No ens enganyem: la lluita sindical del dia a dia, a l'empresa, al lloc de treball, té un vessant reformista (igual que altres lluites importants per al nostre moviment, com pot ser la lluita institucional), de la qual hem de ser conscients perquè no ens enlluerni. Si el sindicalisme nacional i de classe no té clara la seva voluntat transformadora i de connexió amb altres lluites del nostre poble podria acabar patint un procés similar al de CCOO, és a dir, acabant convertint-se en una organització burocràtica i acomodatícia que traeix els interessos de la classe treballadora.

Però també existeix l'altre perill, del qual tinc la sensació que part del nostre moviment és menys conscient: que es vulgui fer un sindicalisme agitatiu, de pancarta, de manifestació, però que no tingui una implantació real en el món del treball, sense delegats sindicals, sense presència als comitès d'empresa... Un sindicalisme que sigui producte de l'afiliació de la nostra militància però que no sigui capaç d'atreure a àmplies capes de la població treballadora (que no ha de ser explícitament independentista) no seria un instrument de lluita i organització efectiu tant per a la defensa dels nostres drets com a classe, com per a la conquesta de nous. Li mancaria la força necessària per ser un referent de la classe obrera organitzada dels Països Catalans.

Un sindicat nacional i de classe ha de contemplar aquests dues vessants i, recollint gran part de la tradició marxista, tenir un caràcter socio-polític. D’una banda ha de defensar als treballadors i treballadores dins el món laboral. D’altra banda, alhora ha de tenir una visió transformadora de conjunt, capaç d'implicar-se en altres lluites que poden escapar del marc concret dels llocs de treball, però mai oblidant aquest àmbit ni, en el nostre cas en concret, les relacions amb altres branques del nostre moviment d'alliberament nacional.

Si volem construir un sindicat nacional i de classe fort hem de tenir clar que aquest no ha de ser “una sectorial més de l’Esquerra Independentista” o, pitjor encara, una sigla més en una sopa de lletres, sinó un lloc on pugui afiliar-se qualsevol treballador i treballadora del nostre país que vulgui lluitar pels seus drets laborals davant els interessos de la patronal. Perquè no hem d’oblidar que un sindicat nacional i de classe no és una organització d’avantguarda i, per tant, ha d’aspirar a ser una organització de masses en el seu àmbit d’actuació.

En tot cas, aquestes qüestions i d’altres haurien de ser debatudes urgentment pel conjunt del moviment obertament, especialment per la militància afiliada a les diferents organitzacions sindicals que actuen al nostre país.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Algunes reflexions a l'entorn del “bilingüisme” en diversos àmbits.


Immersos en la pre-campanya electoral autonòmica en el Principat, l'enrenou creat al voltant de la possibilitat de fer-ne dos debats electoral entre José Montilla i Artur Mas -un en català i un altre en castellà- em va impulsar escriure algunes línies sobre el discurs del bilingüisme que tenen certs sectors suposadament d'esquerres i que feia temps que volia abordar.

D'entrada, no entenc per que un debat electoral s'ha de centrar només en dues persones i candidatures, a no ser que es vulgui apostar clarament per un bipartidisme molt al gust dels sectors privilegiats de la societat catalana, però centrant-me només en les qüestions lingüístiques caldria fer-ne uns quants aclariments.

Fins i tot si la intenció era fer-ne un debat en català al Principat i un en castellà per al conjunt de l'Estat espanyol, al meu entendre aquesta segona possibilitat implicaria fer-ho també en castellà al Principat i als altres territoris de parla catalana. Es més: en alguns d'aquests, com gran part del País Valencià, només hi arribaria la versió castellana del debat ja que les autoritats d'allà, seguint les consignes del PP, s'han dedicat a tancar els repetidors de TV3.

Però tota aquesta qüestió m'ha fet pensar en un tema de fons amb el qual m'he trobat en més d'una ocasió en altres nivells: la insistència de persones de determinats col·lectius, organitzacions polítiques, socials, etc. de fer la propaganda, la informació, els comunicats, etc. exclusivament en bilingüe català-castellà, ja sigui en les “altes esferes” o en mobilitzacions de caire popular.

Persones de diferents partits, organitzacions i sindicats teòricament d'esquerres si més no de la ciutat on resideixo (Badalona), cauen en aquest parany del bilingüisme una i una altra vegada, motiu que en alguna ocasió ha generat tensions amb les persones i organitzacions contràries a aquests procediments lingüístics i que no renunciem a fer servir el català com a eina preferent de comunicació i cohesió social.

Argumenten en no poques ocasions que així s'arribarà a més gent, per que encara hi ha persones que no entenen el català. Tot i que els nivells d'us social del català són preocupants, la majoria de la població que resideix al Principat i fins i tot a Badalona entén perfectament la llengua catalana. I si l'argument es fer-se entendre, deixant de banda als immigrants procedents dels països on el castellà és llengua oficial, també hi ha immigrants de recent arribada que d'entrada tampoc entenen pas el castellà.

Els que defensem l'us social preferent de la llengua catalana no ens oposem pas a que es facin servir altres llengües en determinades situacions, però el que no estem d'acord és en fer servir exclusivament el “bilingüisme català-castellà”. Per que no es fa servir l'amazhig, l'àrab, l'urdú, el penjabí, les diferents variants de xinès, etc. a més del castellà? Fins i tot en alguna ocasió davant d'aquest requeriment he sentit dir a gent suposadament d'esquerres que això no pot ser per que “estamos en España” o que no es pot fer exclusivament en català “per que aquest no es pot imposar”.

Pel que es veu, encara hi ha gent que entén que hi ha una llengua “superior”, el castellà, que es pot obligar a aprendre i que tothom té l'obligació de saber. En no poques ocasions ens anomenen “nacionalistes” als que defensem l'us del català en totes les situacions dins dels territoris de parla catalana, argumentant que el català no es pot “imposar”. Fan trampa. No he vist a cap d'aquestes persones defensar el “bilingüisme” en aquells àmbits on el castellà és exclusiu o majoritari i cap d'ells sembla recordar que el castellà està imposat “per llei” a tot el territori de l'Estat espanyol.

Jo m'he criat en castellà, i faig servir la meva llengua materna habitualment amb la meva família, que procedeix de fora de Catalunya i amb algunes amistats. No obstant tinc clar que s'ha d'apostar per fer servir el català en tots els àmbits públics i socials i així ho intento fer. Si no ho fes, no seria conseqüent amb mi mateix, i estaria sent còmplice amb una situació injusta que contribueix a minoritzar la llengua pròpia del país. La que ha estat històricament perseguida i que encara avui en dia està marginada en molts àmbits.

Li preguntaria a aquestes persones que defensen el “bilingüisme català-castellà” i, en especial, als que tenen les arrels o procedeixen d'altres territoris de l'estat de parla no catalana, si s'han parat a pensar si els agradaria que s'obligués a parlar una altra llengua als seus llocs d'origen i que reflexionessin si no estan exercint, en el fons, un imperialisme cultural i polític similar al que si observen en altres situacions fora de l'Estat espanyol. Amb la seva actitud estan sent còmplices de la imposició lingüística de la llengua castellana.