diumenge, 5 d’agost del 2012
Colomer, els moviments populars i l'ANC. Més enllà de les apreciacions subjectives
dimarts, 17 de juliol del 2012
Ficció i realitat als moviments populars
Per últim li recomanaria al company Joan Sebastià que en comptes de perseguir fantasmes i escriure actes de fe, es dediqués a posar en el seu punt de mira a persones que han arribat a defensar l'educació concertada, el classisme en l'elecció de càrrecs polítics o no fer vaga general. I que si no hi està d'acord amb alguna postura defensada per una companya o company, que no calli, que ho digui, però argumentant i sense prepotència.
dissabte, 24 de setembre del 2011
Els “efectes col·laterals” de la Llei d'Estrangeria
Llegeixo al diari Regió 7 del dia 21 de setembre de 2011 que “un detingut queda en coma en intentar suïcidar-se quan era a l'hospital de Manresa”. La notícia fa referència al ciutadà marroquí Mustapha el Marrakchi, que va ser detingut pels Mossos d'Esquadra el dia 31 d'agost al barri de les Escodines de Manresa. Sempre segons la versió policial l'home va fugir en veure els mossos ja que no tenia els permisos de residència i treball.
Els mateixos Mossos afirmen que Mustapha va ser conduït a l'Hospital de Manresa per fer-li un reconeixement mèdic i un cop allà va intentar suïcidar-se amb els cordills de les sabates, aprofitant que estava sol al box, quedant en coma. Els facultatius de l'Hospital de Sant Joan de Déu creuen que les opcions de salvar la seva vida són minses.
La majoria dels mitjans de comunicació que han recollit la notícia com l'esmentat Regió 7, La Vanguardia, Ara, El Punt-L'Avui i Manresainfo.cat donen credibilitat a la versió policial. Alguns fins i tot ens informen dels presumptes antecedents delictius de Mustapha i que ja havia estat expulsat una vegada de l'Estat espanyol.
Però a simple cop d'ull hi ha aspectes d'aquest cas que, com a mínim, haurien de fer-nos posar en dubte la versió oficial. Com va ser possible que una persona emmanillada (encara que tingués les mans per davant del cos) i sota custòdia policial pogués treure's els cordills, lligar-los i penjar-se del pom d'una porta sense que ningú se n'adonés? Com és que es va trigar més de tres setmanes en donar-se a conèixer aquests fets per part dels Mossos?
Mitjans de comunicació alternatius com el portals Berguedà Llibertari, Media.cat, Llibertat.cat i el setmanari Directa han posat -si més no- en dubte aquesta versió oficial recollint les preocupacions de la família del detingut. Diverses entitats de la capital del Bages convocaren una manifestació el passat dia 23 de setembre per demanar l'esclariment dels fets.
Malauradament, casos com aquest no són pas poc freqüents al nostre país. Segons un informe recent de l'ONG Centre de Documentació Contra la Tortura en el que portem de l'any 2011 ja han mort vuit persones als Països Catalans mentre es trobaven sota custòdia policial o penitenciària. Són xifres preocupants.
Però cal que anem a l'arrel del problema per entendre per què es donen tant sovint aquestes situacions. I per això cal que parlem de la Llei d'Estrangeria. Aquesta llei atempta greument contra els drets més elementals de les persones en considerar-les “delinqüents” per haver emigrat fora dels canals oficials, inculpant fins i tot a les persones que s'ofereixen a donar-lis ajuda i aixopluc. Tot això en un context de fort creixement de la xenofòbia i el feixisme.
Per si això fos poc, l'esmentada llei els deixa en procés de virtual indefensió. Sense la possibilitat de tenir una defensa legal eficient, tancats ens els anomenats CIES mentre esperen la seva expulsió, moltes d'aquestes persones veuen violats els seus drets més elementals sense que les autoritats posin les mesures necessàries per evitar-ho. És més, fan el contrari: fomentar la impunitat dels diferents cossos policials. Només cal que recordem les declaracions del Conseller d'Interior Felip Puig poc després que els mossos fessin fora a garrotades la concentració pacífica del moviment del 15M a la Plaça de Catalunya de Barcelona.
Per això des de la CUP de Manresa ens sumem a les diferents entitats de la ciutat que demanen un esclariment d'aquests fets i denunciem a la Llei d'Estrangeria com la veritable culpable. De la mateixa manera exigim que s'apliquin per part de les forces policials els diferents protocols per garantir la seguretat i integritat de les persones detingudes.
dissabte, 12 de març del 2011
Guerra contra el català
El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.
Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.
Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també a la majoria dels Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.
L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.
Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...
Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.
dissabte, 12 de febrer del 2011
Posicionament davant la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística
Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:
Estem a favor del model d'immersió lingüística en l'escola catalana en tant que:
- És una eina indispensable per garantir l'aprenentatge de la llengua catalana d'aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.
- És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.
- És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.
- És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d'uns esdeveniments polítics molt concrets.
- És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.
Per altra banda, denunciem:
- Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.
- Que sota l'excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l'ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.
- El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir "la llengua materna en l'ensenyament" (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d'altres grups afins) ja que només defensen el dret d'escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l'ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l'Estat espanyol on només el castellà és l'única llengua oficial.
- El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del "bilingüisme" que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d'aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l'etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.
- Que als territoris on s'ha aplicat aquest model on el castellà o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total ((País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat.
Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.
dimarts, 23 de novembre del 2010
Quines han de ser les funcions d'un sindicat nacional i de classe?
Des dels diferents col·lectius de l'Esquerra Independentista es remarca la necessitat de bastir un sindicalisme nacional i de classe fort, amb capacitat de superar en força i representativitat altres sindicats existents, que o bé des de fa molt temps han renunciat a un model de sindicalisme combatiu o bé no s'adscriuen al marc nacional dels Països Catalans.
Sembla que en aquest punt estem d'acord tot i que s’està encara molt lluny d'aconseguir aquest objectiu: els sindicats existents que podrien respondre a aquest perfil o bé són massa febles i no tenen la implantació que ens agradaria, o bé, i aquí vull encetar el debat, no acaben de fer les funcions que li pertocarien a un sindicat.
Caldria, doncs, que analitzéssim si les persones que formem part de l'Esquerra Independentista tenim clares quines han de ser la funció d'un sindicat. Potser és un tema que no hem debatut prou i aquest fet, de retruc, condiciona la nostra actual feblesa en el món sindical, que contrasta amb el sindicalisme d'altres nacions sense Estat. Per parlar d'exemples coneguts, no ens podem comparar amb Galiza i Euskal Herria, on existeix un sindicalisme nacional i de classe molt més fort.
Històricament, dins el moviment obrer han existit (i existeixen) diferents visions de quines haurien de ser les funcions d'un sindicat. Ja des de els seus inicis van existir organitzacions obreres de tipus corporativista, que es dedicaven a negociar millores per col·lectius concrets de treballadors però sense tenir una visió global de la classe treballadora i sense qüestionar la societat capitalista existent. Una altra visió molt diferent va ser el que es va anomenar sindicalisme revolucionari: el que pensava que el sindicat seria l'instrument fonamental per fer la revolució, al marge dels partits polítics i de l'acció política organitzada en altres espais. En la nostra història l'anarcosindicalista CNT, fundada el 1910, respondria a aquest darrer model que als anys trenta, sobretot en el context de la Guerra Civil, va mostrar les seves contradiccions.
El nostre model de sindicalisme no respondria a aquestes visions. Pot semblar una redundància, però la funció primordial d'un sindicat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors i treballadores en l'espai on desenvolupen la seva activitat: l'empresa, l'administració pública, etc. Un sindicat, d'entrada, ha de fer sindicalisme: lluitar per defensar els interessos de tots els treballadors i treballadores al lloc de treball, independentment de si estan afiliats o no, de si són fixes o eventuals... Ha de lluitar per uns salaris millors, per unes jornades i condicions de treball dignes, contra la discriminació laboral per motius de sexe, negociar convenis, convocar vagues...).
També s'ha de dir que aquest sindicalisme ha d'estar circumscrit a una voluntat transformadora de la societat. No ens enganyem: la lluita sindical del dia a dia, a l'empresa, al lloc de treball, té un vessant reformista (igual que altres lluites importants per al nostre moviment, com pot ser la lluita institucional), de la qual hem de ser conscients perquè no ens enlluerni. Si el sindicalisme nacional i de classe no té clara la seva voluntat transformadora i de connexió amb altres lluites del nostre poble podria acabar patint un procés similar al de CCOO, és a dir, acabant convertint-se en una organització burocràtica i acomodatícia que traeix els interessos de la classe treballadora.
Però també existeix l'altre perill, del qual tinc la sensació que part del nostre moviment és menys conscient: que es vulgui fer un sindicalisme agitatiu, de pancarta, de manifestació, però que no tingui una implantació real en el món del treball, sense delegats sindicals, sense presència als comitès d'empresa... Un sindicalisme que sigui producte de l'afiliació de la nostra militància però que no sigui capaç d'atreure a àmplies capes de la població treballadora (que no ha de ser explícitament independentista) no seria un instrument de lluita i organització efectiu tant per a la defensa dels nostres drets com a classe, com per a la conquesta de nous. Li mancaria la força necessària per ser un referent de la classe obrera organitzada dels Països Catalans.
Un sindicat nacional i de classe ha de contemplar aquests dues vessants i, recollint gran part de la tradició marxista, tenir un caràcter socio-polític. D’una banda ha de defensar als treballadors i treballadores dins el món laboral. D’altra banda, alhora ha de tenir una visió transformadora de conjunt, capaç d'implicar-se en altres lluites que poden escapar del marc concret dels llocs de treball, però mai oblidant aquest àmbit ni, en el nostre cas en concret, les relacions amb altres branques del nostre moviment d'alliberament nacional.
Si volem construir un sindicat nacional i de classe fort hem de tenir clar que aquest no ha de ser “una sectorial més de l’Esquerra Independentista” o, pitjor encara, una sigla més en una sopa de lletres, sinó un lloc on pugui afiliar-se qualsevol treballador i treballadora del nostre país que vulgui lluitar pels seus drets laborals davant els interessos de la patronal. Perquè no hem d’oblidar que un sindicat nacional i de classe no és una organització d’avantguarda i, per tant, ha d’aspirar a ser una organització de masses en el seu àmbit d’actuació.
En tot cas, aquestes qüestions i d’altres haurien de ser debatudes urgentment pel conjunt del moviment obertament, especialment per la militància afiliada a les diferents organitzacions sindicals que actuen al nostre país.
dimecres, 3 de novembre del 2010
Algunes reflexions a l'entorn del “bilingüisme” en diversos àmbits.
Immersos en la pre-campanya electoral autonòmica en el Principat, l'enrenou creat al voltant de la possibilitat de fer-ne dos debats electoral entre José Montilla i Artur Mas -un en català i un altre en castellà- em va impulsar escriure algunes línies sobre el discurs del bilingüisme que tenen certs sectors suposadament d'esquerres i que feia temps que volia abordar.
D'entrada, no entenc per que un debat electoral s'ha de centrar només en dues persones i candidatures, a no ser que es vulgui apostar clarament per un bipartidisme molt al gust dels sectors privilegiats de la societat catalana, però centrant-me només en les qüestions lingüístiques caldria fer-ne uns quants aclariments.
Fins i tot si la intenció era fer-ne un debat en català al Principat i un en castellà per al conjunt de l'Estat espanyol, al meu entendre aquesta segona possibilitat implicaria fer-ho també en castellà al Principat i als altres territoris de parla catalana. Es més: en alguns d'aquests, com gran part del País Valencià, només hi arribaria la versió castellana del debat ja que les autoritats d'allà, seguint les consignes del PP, s'han dedicat a tancar els repetidors de TV3.
Però tota aquesta qüestió m'ha fet pensar en un tema de fons amb el qual m'he trobat en més d'una ocasió en altres nivells: la insistència de persones de determinats col·lectius, organitzacions polítiques, socials, etc. de fer la propaganda, la informació, els comunicats, etc. exclusivament en bilingüe català-castellà, ja sigui en les “altes esferes” o en mobilitzacions de caire popular.
Persones de diferents partits, organitzacions i sindicats teòricament d'esquerres si més no de la ciutat on resideixo (Badalona), cauen en aquest parany del bilingüisme una i una altra vegada, motiu que en alguna ocasió ha generat tensions amb les persones i organitzacions contràries a aquests procediments lingüístics i que no renunciem a fer servir el català com a eina preferent de comunicació i cohesió social.
Argumenten en no poques ocasions que així s'arribarà a més gent, per que encara hi ha persones que no entenen el català. Tot i que els nivells d'us social del català són preocupants, la majoria de la població que resideix al Principat i fins i tot a Badalona entén perfectament la llengua catalana. I si l'argument es fer-se entendre, deixant de banda als immigrants procedents dels països on el castellà és llengua oficial, també hi ha immigrants de recent arribada que d'entrada tampoc entenen pas el castellà.
Els que defensem l'us social preferent de la llengua catalana no ens oposem pas a que es facin servir altres llengües en determinades situacions, però el que no estem d'acord és en fer servir exclusivament el “bilingüisme català-castellà”. Per que no es fa servir l'amazhig, l'àrab, l'urdú, el penjabí, les diferents variants de xinès, etc. a més del castellà? Fins i tot en alguna ocasió davant d'aquest requeriment he sentit dir a gent suposadament d'esquerres que això no pot ser per que “estamos en España” o que no es pot fer exclusivament en català “per que aquest no es pot imposar”.
Pel que es veu, encara hi ha gent que entén que hi ha una llengua “superior”, el castellà, que es pot obligar a aprendre i que tothom té l'obligació de saber. En no poques ocasions ens anomenen “nacionalistes” als que defensem l'us del català en totes les situacions dins dels territoris de parla catalana, argumentant que el català no es pot “imposar”. Fan trampa. No he vist a cap d'aquestes persones defensar el “bilingüisme” en aquells àmbits on el castellà és exclusiu o majoritari i cap d'ells sembla recordar que el castellà està imposat “per llei” a tot el territori de l'Estat espanyol.
Jo m'he criat en castellà, i faig servir la meva llengua materna habitualment amb la meva família, que procedeix de fora de Catalunya i amb algunes amistats. No obstant tinc clar que s'ha d'apostar per fer servir el català en tots els àmbits públics i socials i així ho intento fer. Si no ho fes, no seria conseqüent amb mi mateix, i estaria sent còmplice amb una situació injusta que contribueix a minoritzar la llengua pròpia del país. La que ha estat històricament perseguida i que encara avui en dia està marginada en molts àmbits.
Li preguntaria a aquestes persones que defensen el “bilingüisme català-castellà” i, en especial, als que tenen les arrels o procedeixen d'altres territoris de l'estat de parla no catalana, si s'han parat a pensar si els agradaria que s'obligués a parlar una altra llengua als seus llocs d'origen i que reflexionessin si no estan exercint, en el fons, un imperialisme cultural i polític similar al que si observen en altres situacions fora de l'Estat espanyol. Amb la seva actitud estan sent còmplices de la imposició lingüística de la llengua castellana.