Guerra contra el català

El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.

Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.

Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també a la majoria dels Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.

L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.

Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...

Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.

Posicionament davant la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d'immersió lingüística en l'escola catalana en tant que:

- És una eina indispensable per garantir l'aprenentatge de la llengua catalana d'aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.

- És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.

- És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.

- És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d'uns esdeveniments polítics molt concrets.

- És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Per altra banda, denunciem:

- Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.

- Que sota l'excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l'ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

- El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir "la llengua materna en l'ensenyament" (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d'altres grups afins) ja que només defensen el dret d'escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l'ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l'Estat espanyol on només el castellà és l'única llengua oficial.

- El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del "bilingüisme" que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d'aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l'etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.

- Que als territoris on s'ha aplicat aquest model on el castellà o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total ((País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat.

Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

Algunes reflexions a l'entorn del “bilingüisme” en diversos àmbits.

Immersos en la pre-campanya electoral autonòmica en el Principat, l'enrenou creat al voltant de la possibilitat de fer-ne dos debats electoral entre José Montilla i Artur Mas -un en català i un altre en castellà- em va impulsar escriure algunes línies sobre el discurs del bilingüisme que tenen certs sectors suposadament d'esquerres i que feia temps que volia abordar.

D'entrada, no entenc per que un debat electoral s'ha de centrar només en dues persones i candidatures, a no ser que es vulgui apostar clarament per un bipartidisme molt al gust dels sectors privilegiats de la societat catalana, però centrant-me només en les qüestions lingüístiques caldria fer-ne uns quants aclariments.

Fins i tot si la intenció era fer-ne un debat en català al Principat i un en castellà per al conjunt de l'Estat espanyol, al meu entendre aquesta segona possibilitat implicaria fer-ho també en castellà al Principat i als altres territoris de parla catalana. Es més: en alguns d'aquests, com gran part del País Valencià, només hi arribaria la versió castellana del debat ja que les autoritats d'allà, seguint les consignes del PP, s'han dedicat a tancar els repetidors de TV3.

Però tota aquesta qüestió m'ha fet pensar en un tema de fons amb el qual m'he trobat en més d'una ocasió en altres nivells: la insistència de persones de determinats col·lectius, organitzacions polítiques, socials, etc. de fer la propaganda, la informació, els comunicats, etc. exclusivament en bilingüe català-castellà, ja sigui en les “altes esferes” o en mobilitzacions de caire popular.

Persones de diferents partits, organitzacions i sindicats teòricament d'esquerres si més no de la ciutat on resideixo (Badalona), cauen en aquest parany del bilingüisme una i una altra vegada, motiu que en alguna ocasió ha generat tensions amb les persones i organitzacions contràries a aquests procediments lingüístics i que no renunciem a fer servir el català com a eina preferent de comunicació i cohesió social.

Argumenten en no poques ocasions que així s'arribarà a més gent, per que encara hi ha persones que no entenen el català. Tot i que els nivells d'us social del català són preocupants, la majoria de la població que resideix al Principat i fins i tot a Badalona entén perfectament la llengua catalana. I si l'argument es fer-se entendre, deixant de banda als immigrants procedents dels països on el castellà és llengua oficial, també hi ha immigrants de recent arribada que d'entrada tampoc entenen pas el castellà.

Els que defensem l'us social preferent de la llengua catalana no ens oposem pas a que es facin servir altres llengües en determinades situacions, però el que no estem d'acord és en fer servir exclusivament el “bilingüisme català-castellà”. Per que no es fa servir l'amazhig, l'àrab, l'urdú, el penjabí, les diferents variants de xinès, etc. a més del castellà? Fins i tot en alguna ocasió davant d'aquest requeriment he sentit dir a gent suposadament d'esquerres que això no pot ser per que “estamos en España” o que no es pot fer exclusivament en català “per que aquest no es pot imposar”.

Pel que es veu, encara hi ha gent que entén que hi ha una llengua “superior”, el castellà, que es pot obligar a aprendre i que tothom té l'obligació de saber. En no poques ocasions ens anomenen “nacionalistes” als que defensem l'us del català en totes les situacions dins dels territoris de parla catalana, argumentant que el català no es pot “imposar”. Fan trampa. No he vist a cap d'aquestes persones defensar el “bilingüisme” en aquells àmbits on el castellà és exclusiu o majoritari i cap d'ells sembla recordar que el castellà està imposat “per llei” a tot el territori de l'Estat espanyol.

Jo m'he criat en castellà, i faig servir la meva llengua materna habitualment amb la meva família, que procedeix de fora de Catalunya i amb algunes amistats. No obstant tinc clar que s'ha d'apostar per fer servir el català en tots els àmbits públics i socials i així ho intento fer. Si no ho fes, no seria conseqüent amb mi mateix, i estaria sent còmplice amb una situació injusta que contribueix a minoritzar la llengua pròpia del país. La que ha estat històricament perseguida i que encara avui en dia està marginada en molts àmbits.

Li preguntaria a aquestes persones que defensen el “bilingüisme català-castellà” i, en especial, als que tenen les arrels o procedeixen d'altres territoris de l'estat de parla no catalana, si s'han parat a pensar si els agradaria que s'obligués a parlar una altra llengua als seus llocs d'origen i que reflexionessin si no estan exercint, en el fons, un imperialisme cultural i polític similar al que si observen en altres situacions fora de l'Estat espanyol. Amb la seva actitud estan sent còmplices de la imposició lingüística de la llengua castellana.

Una llengua de segona per ciutadans de segona.

La recent sentència del dit Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya hauria de treure la vena dels ulls a moltes persones que s'havien emmirallat amb la il·lusió d'aconseguir més quotes d'autogovern dins el marc de l'Estat espanyol. Si una cosa ha deixat clara la sentència és que la plenitud nacional no es pot aconseguir en aquest marc i que la sobirania del poble català està segrestada, menyspreada i no reconeguda per la Constitució Espanyola, que no reconeix cap altra nació que l'espanyola. Caldrà cercar altres vies per aconseguir una plena sobirania que no s'aconseguirà fins l'assoliment d'un estat propi.

Però si una cosa també ha quedat clara, tot i que encara avui en dia molta gent no ho reconeix, és que per l'Estat espanyol existeixen ciutadans de primera i de segona. No em refereixo aquí a les evidents diferències de classe, que també ens demostren dia a dia aquesta gradació, sinó a diferències i discriminacions que estan reconegudes fins i tot legalment i que la sentència del Constitucional ha vingut a reafirmar.

Deixant de banda que l'Estat espanyol, en tant que monarquia, atorga privilegis a una minoria de persones, la família reial, per simple dret de naixement, a nivell lingüístic es dona també una greu discriminació. Els ciutadans que fan servir el castellà (que molts anomenen espanyol) són considerats uns ciutadans de primera mentre els que fan servir qualsevol altra llengua són ciutadans de segona. Els primers poden exercir plenament tots els seus drets lingüístics mentre que els segons no.

La llengua castellana té tots els drets reconeguts dins un territori concret: l'Estat espanyol. Segons la mateixa Constitució: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la”. Si mirem qualsevol diccionari el significat del concepte “deure” segurament també apareixerà la paraula “obligació”. Per tant, el castellà és una llengua que tots els habitants de l'Estat espanyol tenen que saber. És per tant, una imposició i arran aquesta imposició avui és una llengua que es parla en molts territoris on no era parlada anteriorment. Remarco aquest fet per que molts dels que ataquen les lleis que volen garantir l'us del català argumenten que aquest no es pot imposar però mai parlen de la real imposició del castellà, consagrada a la Constitució Espanyola i a una legislació de més de cinc-centes normes vigents¹.

Què deia l'Estatut respecte el català? Sense negar l'oficialitat i imposició del castellà, pretenia deixar clar que el català era la llengua pròpia de Catalunya, que era la llengua preferent de les administracions i d'aprenentatge en l'ensenyament. Equiparava el deure de conèixer la llengua catalana al de conèixer la castellana (també de l'aranès a la Vall d'Aran). Volia començar a reconèixer, encara que molt parcialment, els drets dels catalanoparlants a poder viure en català: algunes lleis anaven en aquest sentit com la ja famosa “Llei del Cinema”. En cap moment va intentar revertir la disposició que imposa el castellà. Era doncs, una llei molt moderada, que no volia, ni de lluny, anular la situació de privilegis que té el castellà en molts àmbits.

Però ai las! Ni aquesta llei tan moderada ha pogut ser acceptada pel Tribunal Constitucional, que ha reafirmat que l'única llengua que els ciutadans de l'Estat tenen l'obligació de saber és el castellà. A l'igual que els defensors del Manifiesto por una Lengua Común deuen creure que hi han “llengües de primera” i “llengües de segona”. El qual porta implícit assumir que també hi han “ciutadans de primera”, amb més drets reconeguts, i “ciutadans de segona”, amb menys drets. I pel que fa a l'us i reconeixement dels drets lingüístics dels catalanoparlants, la sentència ho ha deixat molt clar: no es poden exigir a la societat civil, només a les administracions. I no només això: s'ha atrevit a qüestionar el model l'us preferent del català a l'administració i a l'ensenyament (atacant directament, en aquest darrer cas, el model d'immersió lingüística).

Alguns grups polítics com Ciudadanos o el PP ja esmolen les seves armes per torpedinar un dels pocs àmbits on el català havia esdevingut llengua hegemònica: l'ensenyament primari. Exigiran la divisió de l'alumnat entre els que rebran classes en castellà i en català, amb la intenció clara de crear una fractura social. Els exemples del País Valencià, les Balears i Pitiüses, sobretot (sense parlar de la Catalunya Nord on només la xarxa d'escoles La Bressola fa ensenyament en català), ja han demostrat prou quina és la llengua que surt perdent quan s'apliquen aquests criteris: la llengua més feble, la llengua que per llei no s'està obligat a conèixer. En definitiva qualsevol llengua que no sigui la castellana (o la francesa, al nord de l'Albera). I això pot ser només el començament. La pregunta és: volem continuar sent ciutadans de segona?

1La Plataforma per la Llengua va editar un dossier amb tot aquest conjunt de normes: 500 lleis que imposen el castellà (desembre 2009).

Hem de fer del català una necessitat

Amb el títol del present article resumeixo potser quina és l'única manera d'aconseguir que el català recuperi àmbits socials on està en una manifesta inferioritat. Pot semblar una obvietat o una redundància però, si observem la realitat lingüística dels Països Catalans, la frase recobra tot el seu sentit i intenció.

Anem a pams. La primera reflexió a què ens porta la frase és si, en l'actualitat, és necessari saber parlar català per viure als Països Catalans. La resposta no és senzilla malgrat el que puguin creure i pensar moltes persones ja que, per començar, la situació no és la mateixa en tots els territoris de parla catalana.

Hi ha llocs, com el Principat sobretot, on la llengua catalana si que ha aconseguit tenir un cert prestigi, si bé aquest a vegades ha actuat de manera contraproduent en contra seva, en el sentit que sectors importants de la població veuen el català com una llengua aliena o, fins i tot, pròpia de sectors benestants. A tall d'anècdota un exemple. Fa mesos buscava pis de lloguer i m'adreçava en català quan ho feia. Diverses persones van excloure determinats barris de l'oferta de pisos que m'oferien en suposar que tenia un “estatus superior” pel simple fet de parlar en català (irònic, ja que he viscut gran part de la meva vida en Llefià, actualment resideixo en La Pau i tinc família a Sant Roc, barris de Badalona que no són precisament el Mas Ram, l'equivalent badaloní de Sarrià o Pedralbes).

Però malgrat que al Principat saber parlar català sigui, a nivell general, percebut com un fet positiu i que “obre portes” (percepció no tan estesa als altres territoris de llengua catalana), resulta més que evident que hi ha amplis sectors de població que poden viure, si més no, sense la necessitat de parlar-lo. De seguida penso per exemple en el cas dels meus avis i pares. Els segons entenen el català però no tenen la necessitat de fer-lo servir (tampoc sabrien fer-ho). Si haguessin emigrat a Alemanya en comptes de Catalunya segurament haurien tingut la necessitat d'aprendre i parlar l'alemany.

Aquí, en canvi, el bilingüisme oficial imposat fa que no tinguin aquesta necessitat. La legislació existent, els poders econòmics i d'altres factors fan que parlar el català no sigui del tot necessari. Hi ha nombrosos àmbits de la vida diària i més a les grans concentracions metropolitanes, on la presència del castellà es més forta. Els mitjans de comunicació, el món laboral, el món de l'oci (del qual parlarem en un altre article) són majoritàriament fets en aquesta llengua. Al Principat el català ha aconseguit tenir un espai al món de l'ensenyament per la immersió lingüística, però a altres territoris dels Països Catalans com el País Valencià i les Illes no es dóna aquest cas. A la Catalunya Nord la situació encara és pitjor (l'única excepció en aquest àmbit són les escoles de “La Bressola”).

La situació pot ser greu perquè es pot arribar a la percepció que la llengua més útil per viure als Països Catalans no és el català, sinó el castellà. Si a tots els fets que hem mencionat anteriorment se sumen les encara avui existents agressions pel fet de parlar català (la darrera, una multa de 150 euros a una dona acusada de desacatament a l'autoritat... és a dir, a la Guàrdia Civil pel simple fet d'haver-se negat a parlar en castellà), quina llengua pot pensar un nouvingut o nouvinguda que és més útil per viure a Catalunya? Per què a vegades els hi exigim més a aquestes persones que a nosaltres mateixos o a persones que porten molts anys vivint als Països Catalans?

Hi ha, no obstant això, un fet positiu. A diferència de molts altres llocs, existeix també una voluntat integradora que fa que una persona nouvinguda que parli català pugui ser considerada, per sectors importants de la població, automàticament d'aquí. Però ja hem parlat en altres ocasions que les facilitats donades per aprendre i parlar el català no són sempre les òptimes. Si el català tingués un estatus legal similar al de l'alemany a Alemanya o al del castellà a l’Estat espanyol seria realment imprescindible el seu aprenentatge i el que és més important: el seu ús públic. Parlar català seria percebut realment com un fet “normal” i imprescindible per viure als Països Catalans i, per aquest simple fet, molta més gent el faria servir quotidianament. Per això, si volem que el català recuperi el terreny que ha perdut hem de fer del català una necessitat.

El català, el cinema, els empresaris i alguns sindicats.

Sens dubte, si hi ha un àmbit on la discriminació de la llengua catalana és innegable, és en tot el món de la indústria de l'oci, i més en especial, en la del cinema. La qüestió torna a estar d'actualitat pel Projecte de Llei aprovat pel govern de la Generalitat el passat dia 12 de gener que per primera vegada pretén, entre d'altres coses, establir una paritat real en les pel·lícules doblades i subtitulades en català respecte a les que ho estan en llengua castellana.

Deixant de banda el debat de si la llei és suficient o no, el cas és que la virulenta resposta no s'ha fet esperar. Els empresaris del sector s'han posicionat de manera oberta en contra, argumentant que aquesta legislació farà tancar molts cinemes en un context de crisi. Anuncien un “locaut”, és a dir, un tancament patronal pel proper dilluns 1 de febrer. Deuen pensar, que si s'ofereixen un 50 % de pel·lícules en català, la gent deixarà d'anar al cinema. Aquest argument no deixa de ser surrealista. No sé en què es basen per poder fer aquesta afirmació. Potser pensen que anirà poca gent a veure cinema en català? Potser pensen que les persones castellanoparlants no aniran a veure cinema en català perquè no l'entendran? Potser pensen que s'enfonsarà el seu negoci? De tota manera, no deixa de ser significatiu que la data del tancament sigui un dilluns, i no un dissabte o diumenge. Fins i tot per protestar no volen perdre gaire diners.

El primer argument crec que no té cap solidesa. Molta gent aniria a veure pel·lícules en català si tinguessin l'opció de fer-ho. És més, en els estranys casos que una pel·lícula s'ha estrenat solament en llengua catalana (es tractaria d'alguna pel·lícula infantil com per exemple les dels dibuixos animats japonesos Doraemon) la gent que la volia anar a veure ho ha fet igualment. El segon argument tampoc se sustenta gaire. Posaré un exemple molt gràfic i personal. De petit recordo a casa que quan van començar les emissions de TV3 els meus pares, cap d'ells catalanoparlant i gairebé sense estudis, veien assíduament el serial Dallas sense que el català fos un problema. Pel que fa al tercer argument, el seu alarmisme fa riure... Segurament és cert que la gent va menys al cinema i el sector no està passant pel seu millor moment... però les causes són unes altres (preus alts, crisi econòmica, internet... etc.). No barregem les coses ni fem demagògia, si us plau.

La realitat avui dia és que només un 3% de les pel·lícules que es projecten al Principat són en català (ja no parlem del País Valencià, les Illes o la Catalunya Nord on el percentatge encara és menor). Diverses entitats de defensa de la llengua catalana han denunciat aquest fet. I que això sigui així no és pas producte d'una casualitat ni producte del lliure mercat. Abans del franquisme a l'Estat espanyol la majoria de pel·lícules es projectaven subtitulades. Però amb el franquisme es va fer una llei que obligava al doblatge de les pel·lícules en llengua no castellana perquè als cinemes es parlés només en aquesta llengua. I la situació actual és una herència directa de l'anterior, ens agradi o no.

No entraré a discutir sobre si el cinema ha de ser subtitulat o doblat perquè no és exactament d’allò que estem parlant aquí (la subtitulació també es fa actualment de manera majoritària en llengua castellana). Aquí estem parlant de drets lingüístics d'un col·lectiu de població, els que volen viure plenament en català. I aquests drets semblen no comptar per res pels empresaris, que seguint la seva naturalesa, busquen el seu màxim benefici amb la mínima inversió. Quants d'aquests empresaris són catalanoparlants? Si féssim un estudi segurament ens enduríem alguna sorpresa. Però lamentablement, encara sentirem a gent dir, erròniament, què són els immigrants la major amenaça pel futur de la llengua catalana...

Tampoc no veurem cap d'aquells “defensors del bilingüisme” fer campanya a favor d'aquesta llei que, curiosament, s'ajustaria a part dels seus postulats. No volen que els pares puguin triar la llengua dels seus fills a l'escola? Llavors per què no han fet mai campanya perquè es pugui triar la llengua al cinema? No és aquesta llei una “conseqüència lògica” del “bilingüisme” que tant s'atansen a defensar? Pel que es veu, deu haver diferents vares de mesurar els espais on es pot reclamar aquest.

Ara bé, considero molt greu que alguns sindicats s'hagin posicionat a favor de les seves patronals, i dintre d'ells la CGT, de la qual esperava una major sensibilitat sobre aquest tema i una major dedicació a la defensa de la classe treballadora. Que els empresaris facin servir la por a l'atur entra dintre de la seva “lògica” per intimidar als treballadors, però que CCOO i la CGT (i l'UGT en altres ocasions) caiguin en el mateix parany i donin suport a la patronal és del tot inacceptable. Que es preocupin més de defensar els treballadors i les treballadores dels intents de la patronal de retallar els seus drets en aquest context de dura crisi econòmica, fet que no ha de ser incompatible amb la defensa del català.

Adaptació, Assimilació i Integració

Integració. Què vol dir aquesta paraula? Se'n parla molt i molt sovint i més en l'actualitat, quan el fenomen migratori ha estat, durant els darrers anys, de molta actualitat. Aquest debat, a casa nostra, ha tingut, a més, el condicionant afegit que s'ha vinculat, i molt, amb la qüestió de la llengua. En no poques ocasions els termes del debat s'han centrat gairebé exclusivament en el fet de si els immigrants han d'aprendre el català i com ho han de fer. A vegades, com ja hem parlat en alguna ocasió, s'ha volgut culpabilitzar de la situació precària del català al col·lectiu immigrant, acusant-los de no voler-se “integrar”. Això és un error. Les responsabilitats de la situació del català són més polítiques que una altra cosa, però crec que cal aclarir uns quants conceptes, ja que el que s'entén per “integració” pot variar molt segons les persones i les ideologies.

I el debat, com en la majoria d'ocasions, no és nou. Ja es va donar quan es van produir les migracions de diferents territoris de l'Estat espanyol cap als Països Catalans. Es va parlar, i molt, sobretot al Principat, del tema de la integració dels immigrants andalusos, extremenys, castellans, etc. I al meu parer, crec que s'està repetint aquest debat amb uns altres protagonistes.

Perquè la integració, per mi, és quelcom més que l'adopció de la llengua del país. És un fet més complex on això, aprendre la llengua, és un punt cabdal, però no és l'únic. Una integració “completa” requereix, a més, que la persona nouvinguda s'insereixi en un teixit social on es relacioni amb la població autòctona. Tenir la garantia d'uns drets socials elementals, com pot ser el de l'habitatge, el treball, la igualtat d'oportunitats, la participació democràtica i d'altres que per la brevetat d'aquest escrit no puc enumerar ni aprofundir-hi. A més, una integració no podrà ser plena si no es reconeix que les persones nouvingudes tenen molt a aportar al conjunt de la societat. Per tant, es tractaria d'un procés que no és unidireccional on el nouvingut és un subjecte passiu, sinó que va en els dos sentits, on el subjecte rep, però també aporta.

Al meu parer, molta gent parla d'integració quan el que està pensant és en una “assimilació”. Pretenen que la persona nouvinguda s'adapti i assumeixi fil per randa els costums autòctons, llengua inclosa, però sense preocupar-se gaire més de si aquesta població pot inserir-se i fer les seves aportacions en el conjunt de la societat o queda aïllada en guetos, suburbis, en l'escala més baixa del món laboral o en l'economia submergida. En el fons hi ha una visió classista i eurocentrista, on no es contempla que la persona nouvinguda pot tenir molt a dir, perquè en el fons se l’està observant des d’una falsa posició de “superioritat”.

No podem oblidar que hi ha un altre condicionant molt important, que és definir a quin model de societat volem que s'integri aquesta nova població. I aquest model de societat està molt condicionat pel poder polític que l'articula o li dóna suport, tant a nivell social com a nivell cultural. Per exemple, el fet que el català no sigui actualment hegemònic ni al territori on històricament durant molts segles ha sigut la llengua autòctona, sinó que ho sigui el castellà, com a resultat del projecte polític de l'Estat espanyol (que potencia una llengua per sobre de les altres), ocasiona que la persona nouvinguda aprengui, en moltes ocasions, primer el castellà i no el català (o que no hagi de fer ni aquest esforç quan ja parlava castellà al seu lloc d'origen).

Així, per tots aquests fets, ens podem trobar que, tal com va passar en moltes ocasions amb la immigració provinent de la resta de l'Estat espanyol, es produeixi una “adaptació” o, si es vol, una “integració parcial”. Podem trobar que el gruix de la població nouvinguda desenvolupi unes certes xarxes de relació social, s'adapti als hàbits de vida urbans, hagi après o facin servir la llengua de comunicació i relació hegemònica (és a dir, el castellà) però encara visqui als barris més mancats de serveis, tingui les feines menys valorades i no faci servir el català de manera majoritària.

Per tant, quan fem servir la paraula “integració”, molta gent hauria de reflexionar que és el que realment està pensant. Per mi és molt més que una simple adaptació o assimilació. És més: una integració no seria del tot plena sense l'adopció del català per les persones nouvingudes, però tampoc ho seria només amb aquest fet. Una persona que parli català però que no tingui garantit els drets socials imprescindibles ni els recursos per participar activament en la gestió democràtica de la societat fent arribar les seves aportacions, tampoc hi estaria integrada. Reflexionem-hi.

El català i Europa.

Quan llegiu aquestes línies farà poc que s'hauran celebrat les eleccions al Parlament europeu. “Europa” sol tenir un fort sentiment d'admiració idealitzada per part de la societat catalana malgrat la profunda artificialitat d'aquest concepte. S'ha associat generalment amb la “modernitat”, els “valors tolerants de la civilització occidental” i d'altres coses per l'estil, en contraposició, moltes vegades, a un Estat espanyol “endarrerit” o a un “Tercer món intolerant i fanàtic”

Deixant de banda el racisme i l'eurocentrisme que es palpa en aquestes definicions, sembla que a molta gent se li passi per alt que va ser Europa la que va sotmetre a una explotació brutal a gran part de la resta del món amb el colonialisme, que va ser la inventora dels feixismes i que durant molts segles va ser un dels indrets del món amb més intolerància i fanatisme. Fins i tot un dels valors que els conservadors de diferents estats europeus defensen a capa i espasa com a definidor de “Europa”, la religió cristiana, va aparèixer a Àsia i va ser portada a Europa per una gent que avui seria considerada “emigrants il·legals”.

Els i les habitants dels Països Catalans tendim a caure moltes vegades en aquests tòpics. Haver sigut durant molt temps, sobretot el Principat, una societat més industrialitzada que la de l'Estat espanyol ha influït, sens dubte (si bé els industrials catalans van tenir històricament molt clara l'aposta per l'Estat espanyol que els garantís els seus privilegis econòmics i la repressió del moviment obrer). Molts pensadors importants s'emmirallaven amb Europa a la qual acollien en busca d'avantguardes artístiques o de pensament. També les classes populars tendien a fer-ho i més encara quan el franquisme va significar un brutal període de manca de llibertats i de repressió del català. Europa es veia com quelcom molt diferent a la dura realitat de la dictadura.

Aquesta idealització d'Europa ha arribat fins avui en dia i s'aplica als debats existents sobre la llengua catalana. Durant aquestes eleccions he sentit no poques vegades a alguns candidats, del Principat sobretot, parlar de la importància de ser-hi al Parlament europeu per poder contrarestar el centralisme de l'Estat espanyol. Quan aquest debat s'estén al tema de la llengua, es parla de la necessitat d'aconseguir que la llengua catalana tingui una plena oficialitat a Europa i garantir el dret que els ciutadans dels Països Catalans s'hi puguin adreçar a les institucions europees en aquesta llengua.

El curiós de tot això, es que en moltes ocasions es volen fer unes reivindicacions a Europa que en moltes ocasions no es defensen amb tanta intensitat ni a l'Estat espanyol ni als diferents territoris de llengua catalana per que sembla que hi hagi una por visceral al conflicte que això podria generar. Efectivament, l'Estat espanyol defensarà a capa i espasa la supremacia del castellà dins el seu territori i la subordinació de qualsevol altra llengua, que sempre haurà de tenir un paper secundari. La legalitat existent discrimina als ciutadans no castellanoparlants. Ja ho hem parlat altres vegades.

Al Principat de Catalunya, que tendeix a pensar que va un pas endavant en aquestes reclamacions, s'arriba a l'extrem de fer lleis que per por a aquest esmentat conflicte no s'apliquen plenament, són paper mullat o es tiren enrere. Lleis que pretenen garantir la presència del català en una esfera pública de la qual ha estat bandejat durant molts anys però que no s'acaben d'acomplir del tot per que les autoritats competents no s'atreveixen a entrar en confrontació amb la legalitat de l'Estat. I dona la sensació que una manera de defugir això és pensar que “Europa ens solucionarà aquests problemes” i plantejar aquestes reivindicacions en les institucions europees. Oblidem que la Unió Europea respon a uns interessos molt concrets, molt allunyats de les necessitats de la majoria de la població, i que per aquesta el català és una qüestió purament anecdòtica.

No serviria de gran cosa aconseguir la oficialitat del català a Europa si alhora no es pot garantir el dret dels catalanoparlants a viure plenament en català. I per fer això, agradi o no, s'haurà d'entrar en confrontació amb la legislació de l'Estat espanyol i amb tots aquells que volen mantenir la supremacia i els privilegis del castellà i que no tenen por a defugir el conflicte per mantenir la discriminació de totes les altres llengües que es parlen a l'Estat espanyol. Ho hem vist, lamentablement a Galiza, a Euskal Herria i més recentment a Palma on una manifestació el 30 de maig denunciava la “imposició del català”. Ja sabem la cantarella: el castellà no s'ha imposat mai i la gent el parla voluntàriament. Ho va dir el rei fa uns anys en un discurs i per tant ha de ser veritat.

Llengua i immigració

No poques vegades he sentit dir que la “culpa” de la difícil situació que pateix la llengua catalana als Països Catalans la té la “immigració massiva” que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX i també la de començaments del segle XXI. Són al meu parer, unes afirmacions errònies i que es solen fer sense analitzar el context socio-polític en que es van donar i obviant el fet històric que en altres períodes històrics van existir altres fenòmens migratoris que no es solen relacionar amb un retrocés del català.

En efecte. El nostre territori ha sigut en moltes ocasions un “lloc de pas” de molts grups humans, tot i que segurament durant grans períodes hi hagi hagut un substrat de població estable que ha tingut processos d'aculturació diversos. Però parlant de fenòmens migratoris relativament recents, hi ha un cas que ens serveix d'exemple de com un fenomen migratori no té que representar, per si mateix, un “perill” per la llengua autòctona. Ens referim al cas de la immigració occitana a Catalunya de finals del segle XVI i principis del segle XVII.

Aquesta migració, ocasionada en gran part per la situació en que es trobava el “Regne de França” d'aleshores (amb uns violents conflictes socials i religiosos), va arribar a representar en moltes viles més del cinquanta per cent de la població. Ara bé, aquests nouvinguts i nouvingudes, van adoptar i fer seu el català amb normalitat malgrat en aquella època la majoria de la població era analfabeta i evidentment no existien sistemes d'ensenyament públics.

Però aquesta població es va trobar un entorn on el català era la llengua comuna habitual, la llengua del dia a dia, la llengua del poble i per tant, el procés natural va ser la seva adopció. El castellà, mal els pesi als defensors del bilingüisme, ni era oficial ni era parlat ni conegut per la immensa majoria de la població dels Països Catalans. Només una petita elit en tenia coneixement per que era la llengua del poder de la Monarquia Hispànica.

Per tant, no és la immigració en si mateixa, sinó les condicions en que aquesta es dona i la voluntat d'integració del país receptor i dels nouvinguts i nouvingudes els factors principals que poden fer que un fenomen migratori pugui ajudar o perjudicar a una o altra llengua concreta. Sense oblidar que molt important és el context polític i el paper que adopta la mateixa població autòctona davant una imposició lingüística concreta, tant les classes populars com les anomenades elits.

La immigració que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX per tant no és en si mateixa culpable de res. Sí que ho es el context polític i social en que aquesta es va donar: un règim polític hostil a la llengua catalana i fortament classista que va fomentar l'aïllament de la població nouvinguda en “guettos” sense els serveis elementals més bàsics i amb limitats contactes amb la població autòctona. Un règim polític, el franquisme, on la majoria de les elits, la gran burgesia dels Països Catalans (és a dir, persones nascudes al país) van participar gustosament, renunciant a l'ús públic de la seva llengua materna, i per als quals les i les immigrants no eren res més que mà d'obra barata per explotar als seus negocis i indústries.

Amb aquests condicionaments socio-polítics, l'increïble hagués sigut que la majoria de la població nouvinguda hagués adoptat el català com a llengua pròpia quan en el seu entorn la llengua comuna no era aquesta, sinó generalment el castellà. I el mateix fet es reprodueix, en part i amb altres característiques, amb la immigració del segle XXI, sobretot en l'Àrea Metropolitana de Barcelona però també en zones rurals del Principat (que no havien viscut tant la immigració de mitjans del segle XX.), al País Valencià i a les Illes.

La immigració per se no té que ser un fet perjudicial pel català. És el context socio-polític on es desenvolupi aquesta el que condicionarà que el fet migratori ajudi a la recuperació del català o, pel contrari, a la supremacia del castellà o el francès. L'actitud que adoptin tant els poders polítics com el gruix de la població autòctona respecte la fidelitat o no a la llengua pròpia i respecte la voluntat d'integració dels nouvinguts i nouvingudes serà determinant.

Per finalitzar, vull recordar que hi han territoris que no han rebut volums d'immigració importants amb la llengua autòctona també amenaçada. Com a fill de gallega em dol, per exemple, com part de la població d'aquell país ha renunciat a l'ús de la seva llengua sobretot en les zones urbanes, trobant-se el gallec, en una situació potser fins i tot pitjor que el català. Les causes no tenen res a veure amb la immigració. Són unes altres.

Imposicions

Es pot revertir una imposició injusta sense fer una altra imposició? Si estiguéssim parlant, per posar un exemple simplista, d'una persona que pren, per la força, un objecte a una altra persona, ningú s'escandalitzaria si s'obligués a la persona infractora que retornés aquest objecte al seu propietari... però si extrapoléssim aquesta situació a un tema molt més complexe com és el de les llengües la cosa, malauradament, no seria tant senzilla.

Les dificultats per avançar en la plena recuperació del català com a llengua comú i vehicular dels territoris de parla catalana ens mostren clarament els límits de la legislació vigent. La fi del franquisme i de la repressió més dura del català s'havien venut com una gran possibilitat de que el català recuperés el seu paper, però la realitat no ha sigut ben bé aquesta. Per què? Per recuperar el paper de llengua vehicular de la societat el català hauria de gaudir, com dèiem en un anterior article, d'una hegemonia cultural que ara per ara no té ni pot tenir mentre aquest paper l'ostenti la llengua castellana.

Malgrat que el català és cooficial en la majoria de territoris de parla catalana (a excepció de la Catalunya Nord on només ho és el francès, i el Principat d'Andorra, únic territori on el català és l'única llengua oficial), la realitat és que encara el castellà és d'obligat coneixement, tant legalment (la Constitució de 1978 ho deixa molt clar) com socialment. És a dir, el castellà continua imposat i sembla que molta gent no sigui conscient d'aquest fet. Nombrosa és la legislació que obliga a la retolació dels productes en castellà i a l'us d'aquesta llengua en nombrosos àmbits de la vida quotidiana...i encara és hora que alguns dels defensors de la “llibertat lingüística” que tant critiquen la “imposició del català” denunciïn això.

Des de 1975 ençà els esforços per recuperar el català han evitat entrar en conflicte amb aquest fet. Sí s'han pres certes mesures pel que fa al català, sobretot al Principat: la Llei de Normalització Lingüística i la Immersió a les escoles, l'exigència del coneixement de català en diversos àmbits laborals, socials, etc. Però la realitat ha demostrat que hi ha un límit per la recuperació del català, i aquest límit ho marca l'espai que té el castellà en l'espai públic de la nostra societat. No es podrà recuperar plenament el català si no es fa a costa dels espais que ha ocupat i ocupa el castellà gràcies al seus privilegis legislatius i a la seva imposició durant molts anys (segles, de fet).

Per tant, la recuperació plena del català, que aquest esdevingui de nou la llengua vehicular dels Països Catalans (o territoris de parla catalana) no es podrà fer plenament si no es té en compte aquesta imposició del castellà. Ara bé, es pot fer això sense entrar en conflicte amb la legislació vigent? Es pot fer sense tenir en compte a la població que no té el català com a llengua habitual? Es pot fer sense imposar, en major o menor mesura, també el català?

Caldria matisar a que ens referim quan parlem d'imposició. Si ens parem a pensar, la societat està plena d'imposicions de diferents tipus i que podem valorar de manera justa o injusta depenent de la nostra ideologia o experiència personal. Resumint molt, podríem dir que hi ha tota una sèrie de “normes socials” que s'han imposat de manera consensuada en alguns casos i d'una manera menys “democràtica” en altres ocasions.

Pel que fa al primer dels supòsits podríem parlar de decisions preses per un col·lectiu de manera democràtica però que serien d'obligat compliment per a tothom. Per exemple: una comunitat de veïns i veïnes decideix en una reunió que no s'ha de posar la música alta a partir d'una determinada hora. La majoria ho veuria lògic i no ho veuria com una imposició arbitrària, sinó de sentit comú i presa en un òrgan de decisió on tothom ha pogut dir la seva. Molt diferent seria una decisió presa per una sola persona o un grup reduït de persones i que afectés a un col·lectiu de població que ho ha tingut ni la més mínima oportunitat d'expressar la seva opinió. Així va ser la imposició del castellà als territoris de parla catalana.

Ara bé, el català s'ha d'imposar? Seria ingenu creure que el català recuperarà l'espai que li ha pres el castellà sense fer algun tipus d'imposició que el faci imprescindible (consensuada o aprovada per una majoria) i sense eliminar tota la serie de normatives legals que imposen la llengua castellana a gairebé tots els territoris de parla catalana. La decisió, en tot cas, l'haurem de prendre els habitants dels Països Catalans, indiferentment de la llengua o llengües que parlem individualment.

Aprendre el català... és fàcil?

Reflexionant sobre el conjunt de causes que fan que l'ús social del català no és el que li correspondria com la llengua pròpia d'aquest país, em va venir al cap aquesta frase. Molta gent, entre els que m'incloc, quan volem convèncer a alguna persona per que doni el pas de llençar-se a aprendre el català i a parlar-ho, li diem amb convicció: aprendre el català és fàcil! Ara bé, la realitat és així?

Per que una llengua sigui “fàcil” d'aprendre calen molts factors. Primer: que hi hagi la percepció de que aprendre i parlar català és necessari i útil. Per això, caldria que el català tingués l'hegemonia cultural als territoris on li pertoca, i fos el punt de trobada, el nexe comú, el vehicle d'interrelació de les diferents persones que hi viuen en els esmentats territoris, sense tenir en compte (ni haver de renunciar, per descomptat) l'origen de cadascú. I segon, caldria donar totes les facilitats possibles per l'aprenentatge d'aquesta llengua, de manera que el seu aprenentatge i us no fos percebut com una càrrega, com quelcom massa complicat per la persona que vol donar aquest pas. En un entorn “normal” segurament ni estaríem parlant d'això, però com veurem, aquest no és el cas.

Caldria tenir en compte que la situació no és la mateixa a tots els territoris de parla catalana. A la Catalunya Nord sota administració francesa la situació del català és crítica per la persecució constant a la qual ha estat sotmès durant centenars d'anys. Al País Valencià també la situació és difícil. Manca de suport institucional per facilitar l'aprenentatge de la llengua. Les autoritats estan més capficades a voler demostrar que el valencià és una llengua diferent del català (no convalidant de títols del català al valencià o al tancant dels repetidors de TV3). L'hegemonia cultural del castellà com a llengua de comunicació i de prestigi està molt més consolidada. A les Illes la situació tampoc és per llençar coets. El turisme no ha ajudat al català sinó que al contrari, ha ajudat al castellà. A més de provocar una immigració “diferent”: la dels rics, dels quals ningú es queixa...i que són els que realment manifesten una poca voluntat d'integració.

Però és que ni al territori on se suposa que el català gaudeix de la millor salut la situació és idònia. Al Principat la cultura feta en castellà també és la més forta. I si no, només cal que mirem els mitjans de comunicació de massa, les expressions artístiques (cinema, teatre, la música, el món editorial) o fins i tot en els àmbits més quotidians quina és la llengua que té més força i presència. Resumint. Quina és la percepció que pot tenir una persona nouvinguda de quina llengua és més necessària i útil per viure aquí? el castellà o el català? (o el francès a la Catalunya Nord). De fet ni fins i tot a Andorra, on el català és l'única llengua oficial, sembla que estigui clar això.

Si a aquest panorama poc afalagador li sumem que la oferta de cursos existents en català, segurament no arriba als nivells necessaris, podem començar a preocupar-nos. Al Principat, on en teoria es té més cura del català és cert que es fan cursos als centres del Consorci de Normalització Lingüística. Ara bé, les places són limitades, els horaris segurament no són tot el flexibles que haurien de ser, són massa “acadèmics” i a sobre, llevat de petites excepcions....s'han de pagar!!.

Si realment volem que la gent que no té el català com a llengua habitual l'adquireixi plenament (sense que això impliqui oblidar les seves arrels), ens hauríem d'esforçar per oferir-los totes les facilitats possibles. Per mols diners que es gastin en campanyes de promoció del català la cosa no reeixirà si no es fa res més. I el que és del tot inacceptable que es gastin diners a fer campanyes promocionals d'utilitat com a mínim dubtosa mentre hagin persones que hagin de pagar per aprendre català!!

Molts immigrant, la majoria dels que han vingut a pencar (no els jubilats alemanys de Mallorca precisament) són de classe treballadora. Malgrat molts tinguin interès en aprendre el català, això implica uns recursos econòmics limitats i una disponibilitat de temps difícil per les llargues jornades laborals. Si a això hi sumem un context de crisi (amb l'augment de l'atur i la reducció dels recursos econòmics) i a que la necessitat d'aprendre català és, com a mínim, relativa... els resultats poden ser nefastos. Caldria oferir cursos de català en horaris diversos, gratuïts, amb gran nombre de places. Per què no s'ensenya el català de manera gratuïta a les empreses dins l'horari laboral? No ens treuen part de la nòmina per destinar-la a una suposada “formació”?

Com sempre, la societat civil s'avança a les autoritats polítiques. Diferents entitats treballen per millorar la situació actual amb iniciatives com el Voluntariat Lingüístic, els grups “Xerrem” de la CAL, els grups Aprenem i d'altres que em deixo (entre elles les que intenta fer Veu Pròpia en la mesura de les seves possibilitats). Entitats i iniciatives que posen més l'accent en l'us social del català que en un mer aprenentatge academicista. Una llengua es pot aprendre, però si no es fa servir, té els dies comptats.

No obstant, coincidint amb el que deia Patricia Gabancho en un article seu (“Catalanisme i integració”) publicat a l'Avui el 19-1-2009, mentre el català no tingui l'hegemonia cultural al nostre país la situació no serà l'òptima. Com es pot aconseguir això? Es pot fer sense “imposar” el català quan el castellà en té aquesta posició privilegiada precisament per que ha estat, i continua estant, imposat? D'això en parlarem en una altre article.

En nom de la llibertat i la igualtat

Reflexionant sobre quin tema escriure un article per aquest setmanari mentre dinava veient les notícies pel canal 3/24, de sobte em vaig trobar amb una roda de premsa de la portaveu del PP al Congrés dels Diputats, Soraya Sáenz de Santamaria. Entre els temes que va treure, un em va cridar l'atenció especialment, per que la cantarella de la cançó em sonava: presentar una “proposició no de llei” per garantir als pares que puguin escollir la llengua en que s'escolaritzaran els seus fills fins als vuit anys. Corregeixo: per garantir aquest dret als pares que vulguin educar als seus fills en castellà a qualsevol indret de l'Estat espanyol, per que la resta, pobres, no tindrem aquests privilegis. I tot això en nom de la “llibertat dels pares” i de la “igualtat dels ciutadans”.

Deixant de bada de que no deixa de ser curiós que des de la dreta s’apropiïn de conceptes que no han defensat històricament mai per al conjunt de la població (ans al contrari) com són els de la “llibertat” i la “igualtat” (altres suposadament d'esquerres tampoc han predicat amb l'exemple amb aquests valors, tot s'ha de dir), no deixa de sobtar-me com en nom d'aquesta llibertat i igualtat es volen presentar lleis que justament consoliden el contrari: privilegis i desigualtats.

Sobre “la llibertat per escollir la llengua d'educació dels fills i filles”, caldria fer unes reflexions prèvies. Normalment les persones ens creiem que prenem les decisions “lliurement”, sense cap condicionament extern. Però la realitat és que estem molt condicionats per l'entorn on desenvolupem la nostra existència. Fets històrics, culturals, socials, polítics influencien molt en les nostres decisions encara que no en siguem conscients...i això també pot arribar a l'àmbit de la llengua que “decidim” fer servir. Ja vam parlar en l'anterior article com certs “bilingüismes” presentats com a naturals no ho eren pas així que no m'estendré més amb el tema.

Què ha de ser prioritari, els drets dels pares/mares o els drets dels infants? En molts casos es prima el dret de les criatures. L’educació, per exemple, és obligatòria i ningú pregunta als pares i mares si volen que els seus fills i filles la rebin, per exemple, (tot i que hi ha sectors de la població que pel seu nivell econòmic tenen més opcions per triar les escoles on es farà això). Els nens i nenes que s’eduquen en català tot i tenir una altra llengua materna tenen molt a guanyar i res a perdre. I en el cas dels fills i filles de castellanoparlants la situació legal i sociolingüística actual garanteix el seu aprenentatge del castellà. Per què hi ha aquesta obsessió per defensar l’educació en castellà?

Però el súmmum del cinisme es presentar una proposta de llei que vol consolidar privilegis i desigualtats com una garantia de la llibertat i la igualtat. Seran només els castellanoparlants els que es veuran privilegiats per aquesta mesura a tot el territori de l'Estat espanyol, ja que la resta de progenitors no tindran el dret a educar els seus fills en la seva llengua materna fora del territori on el català, el basc i el gallec siguin cooficial (el llenguatge no és neutre). I dels nouvinguts i nouvingudes que tinguin altres llengües, ja ni parlar-ne. Aquesta llei vindria a reforçar una realitat ja existent jurídicament: que hi ha uns ciutadans “de primera” i uns altres “de segona” en funció de la llengua que es fa servir.

Ens coneixem les seves argumentacions. El primer: “que el castellà és la llengua comuna de tots”. Fals, en tot cas es la llengua que s'ha obligat històricament i s'obliga a tots els habitants de l'Estat espanyol a conèixer i recordo, que dir això no significa estar en contra de la llengua castellana. La meva llengua materna per exemple és aquesta i la faig servir usualment amb la meva família (però el fet de que fos aquesta i no el gallec la llengua familiar, quan aquesta era la llengua materna de la meva mare, segurament no és un fet casual ni producte d'una “lliure elecció”). El segon: “que és l'única llengua oficial en el conjunt de l'Estat i la única que tots tenen l'obligació de conèixer”. Cert. La legalitat és la que és però que una norma sigui legal no vol dir que sigui justa.

No fa tants anys a l'Estat espanyol una dona casada, legalment, tenia un estatus similar al d'un menor d'edat. No podia obrir un compte corrent, demanar un crèdit, tenir la custòdia dels fills i filles, etc. sense el consentiment del seu marit i tenia vetada “per llei” certes professions. Que hauríem dit si aquesta llei ens l'haguessin presentat com la garantia de la llibertat i la igualtat de les persones? Diríem que és una llei justa i equitativa? I que ningú pensi que això era patrimoni de la dictadura, ja que posteriorment s’han aplicat lleis que molts consideraven injustes (com va ser, per exemple, la del servei militar obligatori, avui ja abolit) o que clarament vulneren la suposada igualtat de tothom davant la llei (l’actual cap de l’Estat, per llei, és una figura inviolable i “no subjecta a responsabilitat”, i es un càrrec que no es tria, s’hereta).

Sáenz de Santamaria també proposa que en els casos dels trasllats temporals no s'ensenyi la llengua cooficial ni es demani el seu coneixement. Ara bé, pobre d'aquell infeliç que se li acudís residir temporalment a l'Estat espanyol i demani que no se li exigeixi el coneixement del castellà per treballar ni que s'ensenyi la llengua castellana als seus fills i filles. I tot això en nom d'un “bilingüisme equilibrat, harmònic i cordial”. Quines penques!!

La fal·làcia del bilingüisme

Quotidianament estem acostumats a sentir a la gent del PP, Ciudadanos i altres col·lectius, defensar de manera visceral el “bilingüisme” i a criticar també fortament qualsevol mesura que promogui l'ús social del català ja que segons ells això ataca els drets dels castellanoparlants i suposa una discriminació del castellà. Però darrera aquesta suposada defensa del “bilingüisme” s'amaguen altres interessos, entre ells el més clar de tots el de mantenir la llengua catalana en una situació d'inferioritat respecte el castellà amb el desig més o menys evident de que a la llarga, aquesta acabi morint per un procés de substitució lingüística.

El primer que cal desmentir és el discurs que “estem en una societat bilingüe (català-castellà)”. Avui en dia és evident que la societat és molt més diversa i que en ella es parlen una gran infinitat de llengües, fruit de l'arribada de població de diferents indrets del món. No obstant, la injusta legislació vigent a l'Estat espanyol assegura un estatus de superioritat pel castellà en exigir-ne l'obligatorietat a tot el territori i admetent una situació de cooficialitat amb les llengües pròpies d'altres territoris històricament no castellanoparlants. I aquest legalisme és agafat pels defensors del bilingüisme com un pilar fonamental. Però per molt legal que sigui aquesta llei no deixa de ser injusta ja que defensa una imposició històrica i política.

Aquest bilingüisme recollit en la legislació no és “natural” ni “sempre ha existit”. Escoltant a l'Albert Ribera dona la impressió que el castellà ja es parlava al nostre país tant en l'Edat Mitjana com es fa en l'actualitat. Però la història és la que és: el castellà és parlat àmpliament als territoris de parla catalana avui en dia fruit d'una imposició política. És cert que en determinats moments part de les elits dels nostres territoris el van adoptar “voluntàriament” per que era la llengua de prestigi i poder (sobretot a partir del segle XVI amb l'hegemonia de Castella), però la seva adopció per les classes populars és un fenomen del segle XX i no gens “voluntari”. El projecte polític que hi havia darrera la creació de l'Estat espanyol des de el segle XVIII i sobretot des de el segle XIX amb la implantació de l'Estat liberal, implicava una voluntat d'homogeneïtzar tots els seus territoris i això passava per la imposició del castellà en tots els àmbits de la vida diària i l'eliminació o reducció fins a nivells testimonials de les altres llengües, entre elles la catalana. Per tant un bilingüisme gens “natural”.

A aquests defensors del bilingüisme se'ls hi veu el llautó. Són uns hipòcrites. Només denuncien les suposades “discriminacions” del castellà respecte el català, però fan els ulls grossos davant el fet més evident: que és el català el que avui en dia encara es troba en una situació d'inferioritat. Només cal anar a un quiosc, a un supermercat, al cine, a una farmàcia, a una notaria, a un jutjat, encendre la televisió, comprar un videojoc, una joguina, qualsevol electrodomèstic, etc. i veure el que és evident: la nul·la o minoritària presència del català. I a dia d'avui encara és hora que algun d'aquests defensors del “bilingüisme” facin una concentració davant una farmàcia (per posar un exemple) exigint que els prospectes dels medicaments també estiguin en català i no només en castellà!!

Cal tenir present que una cosa és el bilingüisme a nivell personal que podem tenir gent com nosaltres, que ens hem criat en una llengua diferent de la catalana però que hem fet el procés d'adaptar el català i que tampoc renunciem als nostres orígens i, per tant, podem parlar tant en català com en altres llengües habitualment en les nostres relacions personals. Però una altra cosa molt diferent és aquest “bilingüisme territorial català-castellà” que volen imposar com a dogma de fe, amb la clara intenció de continuar mantenint la supremacia social del castellà. I això cal denunciar-ho.

Veu Pròpia estem a favor de que les persones esdevinguin bilingües. És a dir, estem a favor de l'adopció del català per a aquelles persones d'origen estranger, perquè adoptar la llengua del pròpia del país on vas es la forma natural de comunicar-te i conviure a la nova societat, i això es el que faríem nosaltres si anéssim a viure a Alemanya, la Xina o el Iemen. Respectem també el dret de ser bilingües a tots aquells que tenen el seu origen a l'Estat espanyol. Però perquè ha d'estar obligat a saber castellà una persona nascuda en una família de parla catalana? Perquè no pot triar lliurament ser bilingüe català-anglès? Perquè una persona arribada de la Xina ha de estar obligada a saber castellà? no es pot ser bilingüe Xinès-català respectant així la llengua d'origen i la llengua del país d'acollida?

Perquè una cosa es defensar un bilingüisme com el nostre, que ens permet adoptar la llengua catalana sense renunciar a les nostres llengües maternes, cosa que, i amb la veu ben alta, fem des de Veu Pròpia i un altra molt diferent es utilitzar el bilingüisme com a excusa per imposar una llengua (sigui el castellà o el francès a la Catalunya Nord, no ho oblidem) a tot un seguit de gent que no el tenen com a llengua pròpia.