Quina s'ha armat! Fa unes setmanes David Minoves, director de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i membre d’ERC, gosava parlar en català a una delegació provinent de Nicaragua en un acte institucional. Perquè aquests entenguessin les paraules del seu interlocutor es va contractar un servei de traducció pel preu de 1000 euros.
I a partir d'aquí han sorgit les crítiques. Alguns trobaven impresentable que es gastessin diners en un servei de traducció quan el discurs es podria haver fet en castellà. Mitjans de comunicació d'abast estatal, com per exemple Antena 3, van fer notícia d'això i, evidentment, no ho van fer de manera “neutra”. Per fer-ho encara més punyent, encara insistien que no entenien com es podia haver fet això en un context de crisi econòmica. Al Principat, La Vanguardia també va recollir la notícia amb un posicionament similar al d'Antena 3.
Políticament el cas, com era d'esperar, va tenir conseqüències. PP i PSOE a nivell estatal van criticar aquest fet però això no ens hauria de sorprendre. En canvi a nivell català la crítica va venir per part del PP, Ciudadanos, el PSC i fins i tot d'Iniciativa, fent servir també l'argumentació de la presumpta dilapidació de recursos econòmics en un context de crisi.
Anem a pams, perquè la cosa és més greu del que sembla. Què s'està criticant, que es fes servir el català i no el castellà, que es contractés un servei de traducció, el preu d'aquest? Sobre el primer motiu, és evident que l'argument principal que es fa servir, és a dir, que totes dues parts sabien parlar i entenien el castellà i que aquesta és una llegua cooficial a Catalunya és cert, però caldria preguntar-se el perquè. El castellà no es parla ni a Catalunya ni a Nicaragua per una casualitat. Hi ha uns fets polítics al darrera i entre aquests no cal obviar la imposició que es va fer d'aquesta llengua i la repressió de les llengües vernacles dels respectius territoris. Es pot argumentar que el castellà és cooficial a Catalunya, cert, però sobre la justícia o injustícia d'aquest fet ja vam parlar en un article anterior.
Però independentment de consideracions polítiques sobre la cooficialitat o no del castellà i si aquest és o no “llengua pròpia de Catalunya”, hi ha un fet que tots aquests que han criticat aquest assumpte no han tingut en compte: el dret que té qualsevol persona a parlar en català a Catalunya (o als Països Catalans). En efecte, el senyor Minoves, tant se val si ens cau millor o pitjor, tenia tot el dret a parlar en català. Encara no hem vist que quan algun personatge que no entén el castellà visita el parlament espanyol els parlamentaris canviïn de llengua. Allà sí que es poden fer servir serveis de traducció sense que ningú s'escandalitzi. És més, allà està prohibit parlar en català, gallec o basc. Ara bé, el senyor Sarkozy pot parlar en francès lliurement amb tots els serveis de traducció al castellà del món, costin el que costin.
Tot i que un servidor segurament tindria moltes coses a criticar al senyor Minoves i al partit on milita, en aquest cas concret m’he de solidaritzar amb ell. Com vaig dir en un article anterior, en un judici a la meva persona van haver de contractar un servei de traducció perquè vaig voler exercir el meu dret a testificar en la llengua que he adoptat i faig servir en el dia a dia: el català. Només faltaria!
Per una altra banda, he de dir que les argumentacions del tipus econòmic són fàcilment desmuntables. No sé si un servei de traducció val realment 1000 euros o no. Però aquells que critiquen aquesta despesa són uns hipòcrites. Per començar haurien de pensar en els sous que ells cobren, que no es corresponen amb la mitjana del que perceben els treballadors i treballadores del nostre país. Ells mateixos no tenen problema en “justificar” altres despeses que sí són realment qüestionables. La majoria d'aquests senyors i senyores ha gosat criticar o ho ha fet amb la mateixa insistència i vehemència les despeses de la família reial espanyola? Per què els partits majoritaris no troben que mantenir una monarquia al segle XXI sí que és una despesa inútil? Per què impedeixen qualsevol iniciativa de sotmetre a un control profund les partides que es destinen a la Casa Reial? Per què aquestes opinions no surten mai a Antena 3 o a La Vanguardia? En el fons ja sabem el perquè: qui paga mana.
