El dret a parlar català

Quina s'ha armat! Fa unes setmanes David Minoves, director de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i membre d’ERC, gosava parlar en català a una delegació provinent de Nicaragua en un acte institucional. Perquè aquests entenguessin les paraules del seu interlocutor es va contractar un servei de traducció pel preu de 1000 euros.

I a partir d'aquí han sorgit les crítiques. Alguns trobaven impresentable que es gastessin diners en un servei de traducció quan el discurs es podria haver fet en castellà. Mitjans de comunicació d'abast estatal, com per exemple Antena 3, van fer notícia d'això i, evidentment, no ho van fer de manera “neutra”. Per fer-ho encara més punyent, encara insistien que no entenien com es podia haver fet això en un context de crisi econòmica. Al Principat, La Vanguardia també va recollir la notícia amb un posicionament similar al d'Antena 3.

Políticament el cas, com era d'esperar, va tenir conseqüències. PP i PSOE a nivell estatal van criticar aquest fet però això no ens hauria de sorprendre. En canvi a nivell català la crítica va venir per part del PP, Ciudadanos, el PSC i fins i tot d'Iniciativa, fent servir també l'argumentació de la presumpta dilapidació de recursos econòmics en un context de crisi.

Anem a pams, perquè la cosa és més greu del que sembla. Què s'està criticant, que es fes servir el català i no el castellà, que es contractés un servei de traducció, el preu d'aquest? Sobre el primer motiu, és evident que l'argument principal que es fa servir, és a dir, que totes dues parts sabien parlar i entenien el castellà i que aquesta és una llegua cooficial a Catalunya és cert, però caldria preguntar-se el perquè. El castellà no es parla ni a Catalunya ni a Nicaragua per una casualitat. Hi ha uns fets polítics al darrera i entre aquests no cal obviar la imposició que es va fer d'aquesta llengua i la repressió de les llengües vernacles dels respectius territoris. Es pot argumentar que el castellà és cooficial a Catalunya, cert, però sobre la justícia o injustícia d'aquest fet ja vam parlar en un article anterior.

Però independentment de consideracions polítiques sobre la cooficialitat o no del castellà i si aquest és o no “llengua pròpia de Catalunya”, hi ha un fet que tots aquests que han criticat aquest assumpte no han tingut en compte: el dret que té qualsevol persona a parlar en català a Catalunya (o als Països Catalans). En efecte, el senyor Minoves, tant se val si ens cau millor o pitjor, tenia tot el dret a parlar en català. Encara no hem vist que quan algun personatge que no entén el castellà visita el parlament espanyol els parlamentaris canviïn de llengua. Allà sí que es poden fer servir serveis de traducció sense que ningú s'escandalitzi. És més, allà està prohibit parlar en català, gallec o basc. Ara bé, el senyor Sarkozy pot parlar en francès lliurement amb tots els serveis de traducció al castellà del món, costin el que costin.

Tot i que un servidor segurament tindria moltes coses a criticar al senyor Minoves i al partit on milita, en aquest cas concret m’he de solidaritzar amb ell. Com vaig dir en un article anterior, en un judici a la meva persona van haver de contractar un servei de traducció perquè vaig voler exercir el meu dret a testificar en la llengua que he adoptat i faig servir en el dia a dia: el català. Només faltaria!

Per una altra banda, he de dir que les argumentacions del tipus econòmic són fàcilment desmuntables. No sé si un servei de traducció val realment 1000 euros o no. Però aquells que critiquen aquesta despesa són uns hipòcrites. Per començar haurien de pensar en els sous que ells cobren, que no es corresponen amb la mitjana del que perceben els treballadors i treballadores del nostre país. Ells mateixos no tenen problema en “justificar” altres despeses que sí són realment qüestionables. La majoria d'aquests senyors i senyores ha gosat criticar o ho ha fet amb la mateixa insistència i vehemència les despeses de la família reial espanyola? Per què els partits majoritaris no troben que mantenir una monarquia al segle XXI sí que és una despesa inútil? Per què impedeixen qualsevol iniciativa de sotmetre a un control profund les partides que es destinen a la Casa Reial? Per què aquestes opinions no surten mai a Antena 3 o a La Vanguardia? En el fons ja sabem el perquè: qui paga mana.

Les veritables agressions lingüístiques

Des dels mitjans de comunicació més escorats cap a la dreta, sobretot de la capital del Regne, estem ja acostumats a sentir que el castellà està perseguit en aquells territoris de l'Estat que tenen altres llengües. En el cas dels Països Catalans, les acusacions són més violentes sobretot pel que fa al Principat. És en aquest, on l'existència d'algunes lleis (immersió lingüística, de retolació, etc.), insuficients i que no s'acompleixen en moltes ocasions, ha sigut vista per alguns i algunes com un atac al seu privilegi de parlar en l'única llengua que els i les súbdits de l'Estat tenen l'obligació de conèixer.

Depenent del grau ideològic del mitjà, ens podem trobar diverses gradacions en aquests atacs, ja que fins i tot podem trobar acusacions d'aquests tipus en mitjans suposadament “progressistes” si bé amb un lèxic més suau. També és cert que és en els mitjans situats més a la dreta on aquestes acusacions poden arribar al súmmum de la paranoia. Si les escoltés una persona que no visqués a Catalunya podria arribar a pensar que les persones castellanoparlants són empaitades i agredides al carrer pels Mossos d'Esquadra, que als patis de les escoles els professors i professores es dediquen a perseguir i reprimir a la canalla que no parli en català i que una legió de funcionaris va pels carrers buscant rètols de comerços no escrits en català per sancionar-los econòmicament.

Evidentment, qualsevol persona que visqui aquí veurà com la realitat és ben diferent i que un catalanoparlant, en segons quins territoris, es trobarà amb més problemes en el seu dia a dia que un castellanoparlant. I a més, té més riscos de sofrir veritables agressions lingüístiques, fins i tot aquelles que sobrepassen una mera intimidació verbal. Moltes d'aquestes agressions les practiquen les forces d'ordre públic. Posaré uns exemples recents:

El passat 7 d'Agost, a l'aeroport de Palma, un jove va ser agredit físicament per la Guàrdia Civil per haver-se adreçat a ells en català. El jove va ser tancat en una habitació on es va perpetrar l'agressió davant la impotència de la seva parella. A sobre, com sol passar en aquests casos, tots dos van ser denunciats per “alteració de l'ordre públic”.

El 10 de setembre, una dona d'origen sud-americà va ser detinguda a una comissaria de la Policia Nacional de Barcelona pel simple fet de parlar amb el seu marit pel mòbil en català mentre tramitava el seu DNI. En aquest cas, segurament, hi havia a més un agreujant: el racisme i el fet de veure com una persona que fa poc que ha arribat és capaç de parlar la llengua del país mentre d'altres que porten molts anys (Policia Nacional i Guàrdia Civil) no han tingut, en moltes ocasions, la voluntat ni l'obligació de fer-ho.

Personalment recordo com al 1999 em van fer fora d'una comissaria de la Policia Nacional de Badalona pel simple fet de parlar en català i negar-me a canviar d'idioma:“a mi me hablas español porque estás en una comisaria de la policia nacional i no de los Mossos d'Esquadra” em van dir. Sort que només em van fer fora sense cap agressió física. En un judici posterior, pel fet de testificar en català, va haver d'ajornar-se quatre mesos ja que “no hi havia intèrpret a la sala”. No em van sorprendre aquests fets doncs jo en aquella època ja sabia el que hi havia. Em va sobtar més que els meus companys sindicalistes del judici, castellanoparlants i que ja coneixien la meva voluntat de fer servir sempre el català fora de l'àmbit familiar (érem tres persones les acusades) i l'advocat després em demanessin que per què no els havia avisat que testificaria en català.

Lamentablement aquests fets no són puntuals. Hi ha territoris on les agressions al català encara compten amb una major impunitat com és al País Valencià on molts grups d'ultradreta campen a la seva fent agressions físiques contra persones i entitats davant la passivitat de les autoritats. Ara bé, tranquils, que aquestes agressions no sortiran habitualment pels mèdia que tanta obsessió tenen en mostrar-nos les “agressions” al castellà. Només faltaria!!

La vergonya de Can Mora

Fa tres anys, el Joventut de Badalona va adquirir uns terrenys qualificats com a rústics on està situada la Masia de Can Mora, del segle XIX, a Canyet. Recentment l'Ajuntament de Badalona ha impulsat un avanç de planejament per modificar el Pla General Metropolità i permetre així requalificar aquests terrenys, que passarien de ser rústics a ser destinats per “equipaments”. Es dirà que així es vol ajudar al Joventut de Badalona, ja que ara aquest podrà vendre aquests terrenys a un preu molt més alt i redreçar la seva situació econòmica. Ara bé, resulta sospitós que El Joventut s'aventurés fa tres anys a comprar uns terrenys sense saber que serien requalificats per l'Ajuntament uns anys després. Ens trobem davant d’una nova operació especulativa?

Hi ha una empresa privada interessada en adquirir aquests terrenys amb la intenció de construir-ne una escola vinculada a l'Opus Dei. Una escola integrista, elitista i que segregarà als alumnes pel seu sexe. El mateix president de “La Penya”, Jordi Villacampa, va arribar a dir que el club estava ajudant a la ciutat a tenir “un equipament escolar”. Des de quan una escola integrista privada és un equipament per la ciutat? En què afavorirà aquesta a Badalona i als habitants de Canyet?

No ens podem permetre la instal•lació d'escoles elitistes a la nostra ciutat quan el que s'ha de potenciar és una escola pública, laica i gratuïta per tothom, que no discrimini als seus alumnes per la seva classe social i el seu sexe. No ens podem permetre que es faci malbé el patrimoni històric i natural de la ciutat. No ens podem permetre que el president del Joventut faci servir el victimisme i els sentiments dels i les habitants de Badalona respecte a “La Penya” per tenir aquests privilegis dels quals no gaudeixen les altres entitats esportives de la ciutat.

Recordem el que va passar amb el Màgic de Badalona, que de ser una suposada “Ciutat del Bàsquet” va acabar sent un Centre Comercial com qualsevol altre. Recordem que l'Ajuntament es va comprometre a no urbanitzar per sobre de la B-20 per conservar el poc entorn natural que ens queda. No ho podem permetre.


SALVEM CAN MORA!!

Adaptació, Assimilació i Integració

Integració. Què vol dir aquesta paraula? Se'n parla molt i molt sovint i més en l'actualitat, quan el fenomen migratori ha estat, durant els darrers anys, de molta actualitat. Aquest debat, a casa nostra, ha tingut, a més, el condicionant afegit que s'ha vinculat, i molt, amb la qüestió de la llengua. En no poques ocasions els termes del debat s'han centrat gairebé exclusivament en el fet de si els immigrants han d'aprendre el català i com ho han de fer. A vegades, com ja hem parlat en alguna ocasió, s'ha volgut culpabilitzar de la situació precària del català al col·lectiu immigrant, acusant-los de no voler-se “integrar”. Això és un error. Les responsabilitats de la situació del català són més polítiques que una altra cosa, però crec que cal aclarir uns quants conceptes, ja que el que s'entén per “integració” pot variar molt segons les persones i les ideologies.

I el debat, com en la majoria d'ocasions, no és nou. Ja es va donar quan es van produir les migracions de diferents territoris de l'Estat espanyol cap als Països Catalans. Es va parlar, i molt, sobretot al Principat, del tema de la integració dels immigrants andalusos, extremenys, castellans, etc. I al meu parer, crec que s'està repetint aquest debat amb uns altres protagonistes.

Perquè la integració, per mi, és quelcom més que l'adopció de la llengua del país. És un fet més complex on això, aprendre la llengua, és un punt cabdal, però no és l'únic. Una integració “completa” requereix, a més, que la persona nouvinguda s'insereixi en un teixit social on es relacioni amb la població autòctona. Tenir la garantia d'uns drets socials elementals, com pot ser el de l'habitatge, el treball, la igualtat d'oportunitats, la participació democràtica i d'altres que per la brevetat d'aquest escrit no puc enumerar ni aprofundir-hi. A més, una integració no podrà ser plena si no es reconeix que les persones nouvingudes tenen molt a aportar al conjunt de la societat. Per tant, es tractaria d'un procés que no és unidireccional on el nouvingut és un subjecte passiu, sinó que va en els dos sentits, on el subjecte rep, però també aporta.

Al meu parer, molta gent parla d'integració quan el que està pensant és en una “assimilació”. Pretenen que la persona nouvinguda s'adapti i assumeixi fil per randa els costums autòctons, llengua inclosa, però sense preocupar-se gaire més de si aquesta població pot inserir-se i fer les seves aportacions en el conjunt de la societat o queda aïllada en guetos, suburbis, en l'escala més baixa del món laboral o en l'economia submergida. En el fons hi ha una visió classista i eurocentrista, on no es contempla que la persona nouvinguda pot tenir molt a dir, perquè en el fons se l’està observant des d’una falsa posició de “superioritat”.

No podem oblidar que hi ha un altre condicionant molt important, que és definir a quin model de societat volem que s'integri aquesta nova població. I aquest model de societat està molt condicionat pel poder polític que l'articula o li dóna suport, tant a nivell social com a nivell cultural. Per exemple, el fet que el català no sigui actualment hegemònic ni al territori on històricament durant molts segles ha sigut la llengua autòctona, sinó que ho sigui el castellà, com a resultat del projecte polític de l'Estat espanyol (que potencia una llengua per sobre de les altres), ocasiona que la persona nouvinguda aprengui, en moltes ocasions, primer el castellà i no el català (o que no hagi de fer ni aquest esforç quan ja parlava castellà al seu lloc d'origen).

Així, per tots aquests fets, ens podem trobar que, tal com va passar en moltes ocasions amb la immigració provinent de la resta de l'Estat espanyol, es produeixi una “adaptació” o, si es vol, una “integració parcial”. Podem trobar que el gruix de la població nouvinguda desenvolupi unes certes xarxes de relació social, s'adapti als hàbits de vida urbans, hagi après o facin servir la llengua de comunicació i relació hegemònica (és a dir, el castellà) però encara visqui als barris més mancats de serveis, tingui les feines menys valorades i no faci servir el català de manera majoritària.

Per tant, quan fem servir la paraula “integració”, molta gent hauria de reflexionar que és el que realment està pensant. Per mi és molt més que una simple adaptació o assimilació. És més: una integració no seria del tot plena sense l'adopció del català per les persones nouvingudes, però tampoc ho seria només amb aquest fet. Una persona que parli català però que no tingui garantit els drets socials imprescindibles ni els recursos per participar activament en la gestió democràtica de la societat fent arribar les seves aportacions, tampoc hi estaria integrada. Reflexionem-hi.

El català i Europa.

Quan llegiu aquestes línies farà poc que s'hauran celebrat les eleccions al Parlament europeu. “Europa” sol tenir un fort sentiment d'admiració idealitzada per part de la societat catalana malgrat la profunda artificialitat d'aquest concepte. S'ha associat generalment amb la “modernitat”, els “valors tolerants de la civilització occidental” i d'altres coses per l'estil, en contraposició, moltes vegades, a un Estat espanyol “endarrerit” o a un “Tercer món intolerant i fanàtic”

Deixant de banda el racisme i l'eurocentrisme que es palpa en aquestes definicions, sembla que a molta gent se li passi per alt que va ser Europa la que va sotmetre a una explotació brutal a gran part de la resta del món amb el colonialisme, que va ser la inventora dels feixismes i que durant molts segles va ser un dels indrets del món amb més intolerància i fanatisme. Fins i tot un dels valors que els conservadors de diferents estats europeus defensen a capa i espasa com a definidor de “Europa”, la religió cristiana, va aparèixer a Àsia i va ser portada a Europa per una gent que avui seria considerada “emigrants il·legals”.

Els i les habitants dels Països Catalans tendim a caure moltes vegades en aquests tòpics. Haver sigut durant molt temps, sobretot el Principat, una societat més industrialitzada que la de l'Estat espanyol ha influït, sens dubte (si bé els industrials catalans van tenir històricament molt clara l'aposta per l'Estat espanyol que els garantís els seus privilegis econòmics i la repressió del moviment obrer). Molts pensadors importants s'emmirallaven amb Europa a la qual acollien en busca d'avantguardes artístiques o de pensament. També les classes populars tendien a fer-ho i més encara quan el franquisme va significar un brutal període de manca de llibertats i de repressió del català. Europa es veia com quelcom molt diferent a la dura realitat de la dictadura.

Aquesta idealització d'Europa ha arribat fins avui en dia i s'aplica als debats existents sobre la llengua catalana. Durant aquestes eleccions he sentit no poques vegades a alguns candidats, del Principat sobretot, parlar de la importància de ser-hi al Parlament europeu per poder contrarestar el centralisme de l'Estat espanyol. Quan aquest debat s'estén al tema de la llengua, es parla de la necessitat d'aconseguir que la llengua catalana tingui una plena oficialitat a Europa i garantir el dret que els ciutadans dels Països Catalans s'hi puguin adreçar a les institucions europees en aquesta llengua.

El curiós de tot això, es que en moltes ocasions es volen fer unes reivindicacions a Europa que en moltes ocasions no es defensen amb tanta intensitat ni a l'Estat espanyol ni als diferents territoris de llengua catalana per que sembla que hi hagi una por visceral al conflicte que això podria generar. Efectivament, l'Estat espanyol defensarà a capa i espasa la supremacia del castellà dins el seu territori i la subordinació de qualsevol altra llengua, que sempre haurà de tenir un paper secundari. La legalitat existent discrimina als ciutadans no castellanoparlants. Ja ho hem parlat altres vegades.

Al Principat de Catalunya, que tendeix a pensar que va un pas endavant en aquestes reclamacions, s'arriba a l'extrem de fer lleis que per por a aquest esmentat conflicte no s'apliquen plenament, són paper mullat o es tiren enrere. Lleis que pretenen garantir la presència del català en una esfera pública de la qual ha estat bandejat durant molts anys però que no s'acaben d'acomplir del tot per que les autoritats competents no s'atreveixen a entrar en confrontació amb la legalitat de l'Estat. I dona la sensació que una manera de defugir això és pensar que “Europa ens solucionarà aquests problemes” i plantejar aquestes reivindicacions en les institucions europees. Oblidem que la Unió Europea respon a uns interessos molt concrets, molt allunyats de les necessitats de la majoria de la població, i que per aquesta el català és una qüestió purament anecdòtica.

No serviria de gran cosa aconseguir la oficialitat del català a Europa si alhora no es pot garantir el dret dels catalanoparlants a viure plenament en català. I per fer això, agradi o no, s'haurà d'entrar en confrontació amb la legislació de l'Estat espanyol i amb tots aquells que volen mantenir la supremacia i els privilegis del castellà i que no tenen por a defugir el conflicte per mantenir la discriminació de totes les altres llengües que es parlen a l'Estat espanyol. Ho hem vist, lamentablement a Galiza, a Euskal Herria i més recentment a Palma on una manifestació el 30 de maig denunciava la “imposició del català”. Ja sabem la cantarella: el castellà no s'ha imposat mai i la gent el parla voluntàriament. Ho va dir el rei fa uns anys en un discurs i per tant ha de ser veritat.

Llengua i immigració

No poques vegades he sentit dir que la “culpa” de la difícil situació que pateix la llengua catalana als Països Catalans la té la “immigració massiva” que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX i també la de començaments del segle XXI. Són al meu parer, unes afirmacions errònies i que es solen fer sense analitzar el context socio-polític en que es van donar i obviant el fet històric que en altres períodes històrics van existir altres fenòmens migratoris que no es solen relacionar amb un retrocés del català.

En efecte. El nostre territori ha sigut en moltes ocasions un “lloc de pas” de molts grups humans, tot i que segurament durant grans períodes hi hagi hagut un substrat de població estable que ha tingut processos d'aculturació diversos. Però parlant de fenòmens migratoris relativament recents, hi ha un cas que ens serveix d'exemple de com un fenomen migratori no té que representar, per si mateix, un “perill” per la llengua autòctona. Ens referim al cas de la immigració occitana a Catalunya de finals del segle XVI i principis del segle XVII.

Aquesta migració, ocasionada en gran part per la situació en que es trobava el “Regne de França” d'aleshores (amb uns violents conflictes socials i religiosos), va arribar a representar en moltes viles més del cinquanta per cent de la població. Ara bé, aquests nouvinguts i nouvingudes, van adoptar i fer seu el català amb normalitat malgrat en aquella època la majoria de la població era analfabeta i evidentment no existien sistemes d'ensenyament públics.

Però aquesta població es va trobar un entorn on el català era la llengua comuna habitual, la llengua del dia a dia, la llengua del poble i per tant, el procés natural va ser la seva adopció. El castellà, mal els pesi als defensors del bilingüisme, ni era oficial ni era parlat ni conegut per la immensa majoria de la població dels Països Catalans. Només una petita elit en tenia coneixement per que era la llengua del poder de la Monarquia Hispànica.

Per tant, no és la immigració en si mateixa, sinó les condicions en que aquesta es dona i la voluntat d'integració del país receptor i dels nouvinguts i nouvingudes els factors principals que poden fer que un fenomen migratori pugui ajudar o perjudicar a una o altra llengua concreta. Sense oblidar que molt important és el context polític i el paper que adopta la mateixa població autòctona davant una imposició lingüística concreta, tant les classes populars com les anomenades elits.

La immigració que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX per tant no és en si mateixa culpable de res. Sí que ho es el context polític i social en que aquesta es va donar: un règim polític hostil a la llengua catalana i fortament classista que va fomentar l'aïllament de la població nouvinguda en “guettos” sense els serveis elementals més bàsics i amb limitats contactes amb la població autòctona. Un règim polític, el franquisme, on la majoria de les elits, la gran burgesia dels Països Catalans (és a dir, persones nascudes al país) van participar gustosament, renunciant a l'ús públic de la seva llengua materna, i per als quals les i les immigrants no eren res més que mà d'obra barata per explotar als seus negocis i indústries.

Amb aquests condicionaments socio-polítics, l'increïble hagués sigut que la majoria de la població nouvinguda hagués adoptat el català com a llengua pròpia quan en el seu entorn la llengua comuna no era aquesta, sinó generalment el castellà. I el mateix fet es reprodueix, en part i amb altres característiques, amb la immigració del segle XXI, sobretot en l'Àrea Metropolitana de Barcelona però també en zones rurals del Principat (que no havien viscut tant la immigració de mitjans del segle XX.), al País Valencià i a les Illes.

La immigració per se no té que ser un fet perjudicial pel català. És el context socio-polític on es desenvolupi aquesta el que condicionarà que el fet migratori ajudi a la recuperació del català o, pel contrari, a la supremacia del castellà o el francès. L'actitud que adoptin tant els poders polítics com el gruix de la població autòctona respecte la fidelitat o no a la llengua pròpia i respecte la voluntat d'integració dels nouvinguts i nouvingudes serà determinant.

Per finalitzar, vull recordar que hi han territoris que no han rebut volums d'immigració importants amb la llengua autòctona també amenaçada. Com a fill de gallega em dol, per exemple, com part de la població d'aquell país ha renunciat a l'ús de la seva llengua sobretot en les zones urbanes, trobant-se el gallec, en una situació potser fins i tot pitjor que el català. Les causes no tenen res a veure amb la immigració. Són unes altres.

Imposicions

Es pot revertir una imposició injusta sense fer una altra imposició? Si estiguéssim parlant, per posar un exemple simplista, d'una persona que pren, per la força, un objecte a una altra persona, ningú s'escandalitzaria si s'obligués a la persona infractora que retornés aquest objecte al seu propietari... però si extrapoléssim aquesta situació a un tema molt més complexe com és el de les llengües la cosa, malauradament, no seria tant senzilla.

Les dificultats per avançar en la plena recuperació del català com a llengua comú i vehicular dels territoris de parla catalana ens mostren clarament els límits de la legislació vigent. La fi del franquisme i de la repressió més dura del català s'havien venut com una gran possibilitat de que el català recuperés el seu paper, però la realitat no ha sigut ben bé aquesta. Per què? Per recuperar el paper de llengua vehicular de la societat el català hauria de gaudir, com dèiem en un anterior article, d'una hegemonia cultural que ara per ara no té ni pot tenir mentre aquest paper l'ostenti la llengua castellana.

Malgrat que el català és cooficial en la majoria de territoris de parla catalana (a excepció de la Catalunya Nord on només ho és el francès, i el Principat d'Andorra, únic territori on el català és l'única llengua oficial), la realitat és que encara el castellà és d'obligat coneixement, tant legalment (la Constitució de 1978 ho deixa molt clar) com socialment. És a dir, el castellà continua imposat i sembla que molta gent no sigui conscient d'aquest fet. Nombrosa és la legislació que obliga a la retolació dels productes en castellà i a l'us d'aquesta llengua en nombrosos àmbits de la vida quotidiana...i encara és hora que alguns dels defensors de la “llibertat lingüística” que tant critiquen la “imposició del català” denunciïn això.

Des de 1975 ençà els esforços per recuperar el català han evitat entrar en conflicte amb aquest fet. Sí s'han pres certes mesures pel que fa al català, sobretot al Principat: la Llei de Normalització Lingüística i la Immersió a les escoles, l'exigència del coneixement de català en diversos àmbits laborals, socials, etc. Però la realitat ha demostrat que hi ha un límit per la recuperació del català, i aquest límit ho marca l'espai que té el castellà en l'espai públic de la nostra societat. No es podrà recuperar plenament el català si no es fa a costa dels espais que ha ocupat i ocupa el castellà gràcies al seus privilegis legislatius i a la seva imposició durant molts anys (segles, de fet).

Per tant, la recuperació plena del català, que aquest esdevingui de nou la llengua vehicular dels Països Catalans (o territoris de parla catalana) no es podrà fer plenament si no es té en compte aquesta imposició del castellà. Ara bé, es pot fer això sense entrar en conflicte amb la legislació vigent? Es pot fer sense tenir en compte a la població que no té el català com a llengua habitual? Es pot fer sense imposar, en major o menor mesura, també el català?

Caldria matisar a que ens referim quan parlem d'imposició. Si ens parem a pensar, la societat està plena d'imposicions de diferents tipus i que podem valorar de manera justa o injusta depenent de la nostra ideologia o experiència personal. Resumint molt, podríem dir que hi ha tota una sèrie de “normes socials” que s'han imposat de manera consensuada en alguns casos i d'una manera menys “democràtica” en altres ocasions.

Pel que fa al primer dels supòsits podríem parlar de decisions preses per un col·lectiu de manera democràtica però que serien d'obligat compliment per a tothom. Per exemple: una comunitat de veïns i veïnes decideix en una reunió que no s'ha de posar la música alta a partir d'una determinada hora. La majoria ho veuria lògic i no ho veuria com una imposició arbitrària, sinó de sentit comú i presa en un òrgan de decisió on tothom ha pogut dir la seva. Molt diferent seria una decisió presa per una sola persona o un grup reduït de persones i que afectés a un col·lectiu de població que ho ha tingut ni la més mínima oportunitat d'expressar la seva opinió. Així va ser la imposició del castellà als territoris de parla catalana.

Ara bé, el català s'ha d'imposar? Seria ingenu creure que el català recuperarà l'espai que li ha pres el castellà sense fer algun tipus d'imposició que el faci imprescindible (consensuada o aprovada per una majoria) i sense eliminar tota la serie de normatives legals que imposen la llengua castellana a gairebé tots els territoris de parla catalana. La decisió, en tot cas, l'haurem de prendre els habitants dels Països Catalans, indiferentment de la llengua o llengües que parlem individualment.

Aprendre el català... és fàcil?

Reflexionant sobre el conjunt de causes que fan que l'ús social del català no és el que li correspondria com la llengua pròpia d'aquest país, em va venir al cap aquesta frase. Molta gent, entre els que m'incloc, quan volem convèncer a alguna persona per que doni el pas de llençar-se a aprendre el català i a parlar-ho, li diem amb convicció: aprendre el català és fàcil! Ara bé, la realitat és així?

Per que una llengua sigui “fàcil” d'aprendre calen molts factors. Primer: que hi hagi la percepció de que aprendre i parlar català és necessari i útil. Per això, caldria que el català tingués l'hegemonia cultural als territoris on li pertoca, i fos el punt de trobada, el nexe comú, el vehicle d'interrelació de les diferents persones que hi viuen en els esmentats territoris, sense tenir en compte (ni haver de renunciar, per descomptat) l'origen de cadascú. I segon, caldria donar totes les facilitats possibles per l'aprenentatge d'aquesta llengua, de manera que el seu aprenentatge i us no fos percebut com una càrrega, com quelcom massa complicat per la persona que vol donar aquest pas. En un entorn “normal” segurament ni estaríem parlant d'això, però com veurem, aquest no és el cas.

Caldria tenir en compte que la situació no és la mateixa a tots els territoris de parla catalana. A la Catalunya Nord sota administració francesa la situació del català és crítica per la persecució constant a la qual ha estat sotmès durant centenars d'anys. Al País Valencià també la situació és difícil. Manca de suport institucional per facilitar l'aprenentatge de la llengua. Les autoritats estan més capficades a voler demostrar que el valencià és una llengua diferent del català (no convalidant de títols del català al valencià o al tancant dels repetidors de TV3). L'hegemonia cultural del castellà com a llengua de comunicació i de prestigi està molt més consolidada. A les Illes la situació tampoc és per llençar coets. El turisme no ha ajudat al català sinó que al contrari, ha ajudat al castellà. A més de provocar una immigració “diferent”: la dels rics, dels quals ningú es queixa...i que són els que realment manifesten una poca voluntat d'integració.

Però és que ni al territori on se suposa que el català gaudeix de la millor salut la situació és idònia. Al Principat la cultura feta en castellà també és la més forta. I si no, només cal que mirem els mitjans de comunicació de massa, les expressions artístiques (cinema, teatre, la música, el món editorial) o fins i tot en els àmbits més quotidians quina és la llengua que té més força i presència. Resumint. Quina és la percepció que pot tenir una persona nouvinguda de quina llengua és més necessària i útil per viure aquí? el castellà o el català? (o el francès a la Catalunya Nord). De fet ni fins i tot a Andorra, on el català és l'única llengua oficial, sembla que estigui clar això.

Si a aquest panorama poc afalagador li sumem que la oferta de cursos existents en català, segurament no arriba als nivells necessaris, podem començar a preocupar-nos. Al Principat, on en teoria es té més cura del català és cert que es fan cursos als centres del Consorci de Normalització Lingüística. Ara bé, les places són limitades, els horaris segurament no són tot el flexibles que haurien de ser, són massa “acadèmics” i a sobre, llevat de petites excepcions....s'han de pagar!!.

Si realment volem que la gent que no té el català com a llengua habitual l'adquireixi plenament (sense que això impliqui oblidar les seves arrels), ens hauríem d'esforçar per oferir-los totes les facilitats possibles. Per mols diners que es gastin en campanyes de promoció del català la cosa no reeixirà si no es fa res més. I el que és del tot inacceptable que es gastin diners a fer campanyes promocionals d'utilitat com a mínim dubtosa mentre hagin persones que hagin de pagar per aprendre català!!

Molts immigrant, la majoria dels que han vingut a pencar (no els jubilats alemanys de Mallorca precisament) són de classe treballadora. Malgrat molts tinguin interès en aprendre el català, això implica uns recursos econòmics limitats i una disponibilitat de temps difícil per les llargues jornades laborals. Si a això hi sumem un context de crisi (amb l'augment de l'atur i la reducció dels recursos econòmics) i a que la necessitat d'aprendre català és, com a mínim, relativa... els resultats poden ser nefastos. Caldria oferir cursos de català en horaris diversos, gratuïts, amb gran nombre de places. Per què no s'ensenya el català de manera gratuïta a les empreses dins l'horari laboral? No ens treuen part de la nòmina per destinar-la a una suposada “formació”?

Com sempre, la societat civil s'avança a les autoritats polítiques. Diferents entitats treballen per millorar la situació actual amb iniciatives com el Voluntariat Lingüístic, els grups “Xerrem” de la CAL, els grups Aprenem i d'altres que em deixo (entre elles les que intenta fer Veu Pròpia en la mesura de les seves possibilitats). Entitats i iniciatives que posen més l'accent en l'us social del català que en un mer aprenentatge academicista. Una llengua es pot aprendre, però si no es fa servir, té els dies comptats.

No obstant, coincidint amb el que deia Patricia Gabancho en un article seu (“Catalanisme i integració”) publicat a l'Avui el 19-1-2009, mentre el català no tingui l'hegemonia cultural al nostre país la situació no serà l'òptima. Com es pot aconseguir això? Es pot fer sense “imposar” el català quan el castellà en té aquesta posició privilegiada precisament per que ha estat, i continua estant, imposat? D'això en parlarem en una altre article.

En nom de la llibertat i la igualtat

Reflexionant sobre quin tema escriure un article per aquest setmanari mentre dinava veient les notícies pel canal 3/24, de sobte em vaig trobar amb una roda de premsa de la portaveu del PP al Congrés dels Diputats, Soraya Sáenz de Santamaria. Entre els temes que va treure, un em va cridar l'atenció especialment, per que la cantarella de la cançó em sonava: presentar una “proposició no de llei” per garantir als pares que puguin escollir la llengua en que s'escolaritzaran els seus fills fins als vuit anys. Corregeixo: per garantir aquest dret als pares que vulguin educar als seus fills en castellà a qualsevol indret de l'Estat espanyol, per que la resta, pobres, no tindrem aquests privilegis. I tot això en nom de la “llibertat dels pares” i de la “igualtat dels ciutadans”.

Deixant de bada de que no deixa de ser curiós que des de la dreta s’apropiïn de conceptes que no han defensat històricament mai per al conjunt de la població (ans al contrari) com són els de la “llibertat” i la “igualtat” (altres suposadament d'esquerres tampoc han predicat amb l'exemple amb aquests valors, tot s'ha de dir), no deixa de sobtar-me com en nom d'aquesta llibertat i igualtat es volen presentar lleis que justament consoliden el contrari: privilegis i desigualtats.

Sobre “la llibertat per escollir la llengua d'educació dels fills i filles”, caldria fer unes reflexions prèvies. Normalment les persones ens creiem que prenem les decisions “lliurement”, sense cap condicionament extern. Però la realitat és que estem molt condicionats per l'entorn on desenvolupem la nostra existència. Fets històrics, culturals, socials, polítics influencien molt en les nostres decisions encara que no en siguem conscients...i això també pot arribar a l'àmbit de la llengua que “decidim” fer servir. Ja vam parlar en l'anterior article com certs “bilingüismes” presentats com a naturals no ho eren pas així que no m'estendré més amb el tema.

Què ha de ser prioritari, els drets dels pares/mares o els drets dels infants? En molts casos es prima el dret de les criatures. L’educació, per exemple, és obligatòria i ningú pregunta als pares i mares si volen que els seus fills i filles la rebin, per exemple, (tot i que hi ha sectors de la població que pel seu nivell econòmic tenen més opcions per triar les escoles on es farà això). Els nens i nenes que s’eduquen en català tot i tenir una altra llengua materna tenen molt a guanyar i res a perdre. I en el cas dels fills i filles de castellanoparlants la situació legal i sociolingüística actual garanteix el seu aprenentatge del castellà. Per què hi ha aquesta obsessió per defensar l’educació en castellà?

Però el súmmum del cinisme es presentar una proposta de llei que vol consolidar privilegis i desigualtats com una garantia de la llibertat i la igualtat. Seran només els castellanoparlants els que es veuran privilegiats per aquesta mesura a tot el territori de l'Estat espanyol, ja que la resta de progenitors no tindran el dret a educar els seus fills en la seva llengua materna fora del territori on el català, el basc i el gallec siguin cooficial (el llenguatge no és neutre). I dels nouvinguts i nouvingudes que tinguin altres llengües, ja ni parlar-ne. Aquesta llei vindria a reforçar una realitat ja existent jurídicament: que hi ha uns ciutadans “de primera” i uns altres “de segona” en funció de la llengua que es fa servir.

Ens coneixem les seves argumentacions. El primer: “que el castellà és la llengua comuna de tots”. Fals, en tot cas es la llengua que s'ha obligat històricament i s'obliga a tots els habitants de l'Estat espanyol a conèixer i recordo, que dir això no significa estar en contra de la llengua castellana. La meva llengua materna per exemple és aquesta i la faig servir usualment amb la meva família (però el fet de que fos aquesta i no el gallec la llengua familiar, quan aquesta era la llengua materna de la meva mare, segurament no és un fet casual ni producte d'una “lliure elecció”). El segon: “que és l'única llengua oficial en el conjunt de l'Estat i la única que tots tenen l'obligació de conèixer”. Cert. La legalitat és la que és però que una norma sigui legal no vol dir que sigui justa.

No fa tants anys a l'Estat espanyol una dona casada, legalment, tenia un estatus similar al d'un menor d'edat. No podia obrir un compte corrent, demanar un crèdit, tenir la custòdia dels fills i filles, etc. sense el consentiment del seu marit i tenia vetada “per llei” certes professions. Que hauríem dit si aquesta llei ens l'haguessin presentat com la garantia de la llibertat i la igualtat de les persones? Diríem que és una llei justa i equitativa? I que ningú pensi que això era patrimoni de la dictadura, ja que posteriorment s’han aplicat lleis que molts consideraven injustes (com va ser, per exemple, la del servei militar obligatori, avui ja abolit) o que clarament vulneren la suposada igualtat de tothom davant la llei (l’actual cap de l’Estat, per llei, és una figura inviolable i “no subjecta a responsabilitat”, i es un càrrec que no es tria, s’hereta).

Sáenz de Santamaria també proposa que en els casos dels trasllats temporals no s'ensenyi la llengua cooficial ni es demani el seu coneixement. Ara bé, pobre d'aquell infeliç que se li acudís residir temporalment a l'Estat espanyol i demani que no se li exigeixi el coneixement del castellà per treballar ni que s'ensenyi la llengua castellana als seus fills i filles. I tot això en nom d'un “bilingüisme equilibrat, harmònic i cordial”. Quines penques!!

La fal·làcia del bilingüisme

Quotidianament estem acostumats a sentir a la gent del PP, Ciudadanos i altres col·lectius, defensar de manera visceral el “bilingüisme” i a criticar també fortament qualsevol mesura que promogui l'ús social del català ja que segons ells això ataca els drets dels castellanoparlants i suposa una discriminació del castellà. Però darrera aquesta suposada defensa del “bilingüisme” s'amaguen altres interessos, entre ells el més clar de tots el de mantenir la llengua catalana en una situació d'inferioritat respecte el castellà amb el desig més o menys evident de que a la llarga, aquesta acabi morint per un procés de substitució lingüística.

El primer que cal desmentir és el discurs que “estem en una societat bilingüe (català-castellà)”. Avui en dia és evident que la societat és molt més diversa i que en ella es parlen una gran infinitat de llengües, fruit de l'arribada de població de diferents indrets del món. No obstant, la injusta legislació vigent a l'Estat espanyol assegura un estatus de superioritat pel castellà en exigir-ne l'obligatorietat a tot el territori i admetent una situació de cooficialitat amb les llengües pròpies d'altres territoris històricament no castellanoparlants. I aquest legalisme és agafat pels defensors del bilingüisme com un pilar fonamental. Però per molt legal que sigui aquesta llei no deixa de ser injusta ja que defensa una imposició històrica i política.

Aquest bilingüisme recollit en la legislació no és “natural” ni “sempre ha existit”. Escoltant a l'Albert Ribera dona la impressió que el castellà ja es parlava al nostre país tant en l'Edat Mitjana com es fa en l'actualitat. Però la història és la que és: el castellà és parlat àmpliament als territoris de parla catalana avui en dia fruit d'una imposició política. És cert que en determinats moments part de les elits dels nostres territoris el van adoptar “voluntàriament” per que era la llengua de prestigi i poder (sobretot a partir del segle XVI amb l'hegemonia de Castella), però la seva adopció per les classes populars és un fenomen del segle XX i no gens “voluntari”. El projecte polític que hi havia darrera la creació de l'Estat espanyol des de el segle XVIII i sobretot des de el segle XIX amb la implantació de l'Estat liberal, implicava una voluntat d'homogeneïtzar tots els seus territoris i això passava per la imposició del castellà en tots els àmbits de la vida diària i l'eliminació o reducció fins a nivells testimonials de les altres llengües, entre elles la catalana. Per tant un bilingüisme gens “natural”.

A aquests defensors del bilingüisme se'ls hi veu el llautó. Són uns hipòcrites. Només denuncien les suposades “discriminacions” del castellà respecte el català, però fan els ulls grossos davant el fet més evident: que és el català el que avui en dia encara es troba en una situació d'inferioritat. Només cal anar a un quiosc, a un supermercat, al cine, a una farmàcia, a una notaria, a un jutjat, encendre la televisió, comprar un videojoc, una joguina, qualsevol electrodomèstic, etc. i veure el que és evident: la nul·la o minoritària presència del català. I a dia d'avui encara és hora que algun d'aquests defensors del “bilingüisme” facin una concentració davant una farmàcia (per posar un exemple) exigint que els prospectes dels medicaments també estiguin en català i no només en castellà!!

Cal tenir present que una cosa és el bilingüisme a nivell personal que podem tenir gent com nosaltres, que ens hem criat en una llengua diferent de la catalana però que hem fet el procés d'adaptar el català i que tampoc renunciem als nostres orígens i, per tant, podem parlar tant en català com en altres llengües habitualment en les nostres relacions personals. Però una altra cosa molt diferent és aquest “bilingüisme territorial català-castellà” que volen imposar com a dogma de fe, amb la clara intenció de continuar mantenint la supremacia social del castellà. I això cal denunciar-ho.

Veu Pròpia estem a favor de que les persones esdevinguin bilingües. És a dir, estem a favor de l'adopció del català per a aquelles persones d'origen estranger, perquè adoptar la llengua del pròpia del país on vas es la forma natural de comunicar-te i conviure a la nova societat, i això es el que faríem nosaltres si anéssim a viure a Alemanya, la Xina o el Iemen. Respectem també el dret de ser bilingües a tots aquells que tenen el seu origen a l'Estat espanyol. Però perquè ha d'estar obligat a saber castellà una persona nascuda en una família de parla catalana? Perquè no pot triar lliurament ser bilingüe català-anglès? Perquè una persona arribada de la Xina ha de estar obligada a saber castellà? no es pot ser bilingüe Xinès-català respectant així la llengua d'origen i la llengua del país d'acollida?

Perquè una cosa es defensar un bilingüisme com el nostre, que ens permet adoptar la llengua catalana sense renunciar a les nostres llengües maternes, cosa que, i amb la veu ben alta, fem des de Veu Pròpia i un altra molt diferent es utilitzar el bilingüisme com a excusa per imposar una llengua (sigui el castellà o el francès a la Catalunya Nord, no ho oblidem) a tot un seguit de gent que no el tenen com a llengua pròpia.