Aprendre el català... és fàcil?

Reflexionant sobre el conjunt de causes que fan que l'ús social del català no és el que li correspondria com la llengua pròpia d'aquest país, em va venir al cap aquesta frase. Molta gent, entre els que m'incloc, quan volem convèncer a alguna persona per que doni el pas de llençar-se a aprendre el català i a parlar-ho, li diem amb convicció: aprendre el català és fàcil! Ara bé, la realitat és així?

Per que una llengua sigui “fàcil” d'aprendre calen molts factors. Primer: que hi hagi la percepció de que aprendre i parlar català és necessari i útil. Per això, caldria que el català tingués l'hegemonia cultural als territoris on li pertoca, i fos el punt de trobada, el nexe comú, el vehicle d'interrelació de les diferents persones que hi viuen en els esmentats territoris, sense tenir en compte (ni haver de renunciar, per descomptat) l'origen de cadascú. I segon, caldria donar totes les facilitats possibles per l'aprenentatge d'aquesta llengua, de manera que el seu aprenentatge i us no fos percebut com una càrrega, com quelcom massa complicat per la persona que vol donar aquest pas. En un entorn “normal” segurament ni estaríem parlant d'això, però com veurem, aquest no és el cas.

Caldria tenir en compte que la situació no és la mateixa a tots els territoris de parla catalana. A la Catalunya Nord sota administració francesa la situació del català és crítica per la persecució constant a la qual ha estat sotmès durant centenars d'anys. Al País Valencià també la situació és difícil. Manca de suport institucional per facilitar l'aprenentatge de la llengua. Les autoritats estan més capficades a voler demostrar que el valencià és una llengua diferent del català (no convalidant de títols del català al valencià o al tancant dels repetidors de TV3). L'hegemonia cultural del castellà com a llengua de comunicació i de prestigi està molt més consolidada. A les Illes la situació tampoc és per llençar coets. El turisme no ha ajudat al català sinó que al contrari, ha ajudat al castellà. A més de provocar una immigració “diferent”: la dels rics, dels quals ningú es queixa...i que són els que realment manifesten una poca voluntat d'integració.

Però és que ni al territori on se suposa que el català gaudeix de la millor salut la situació és idònia. Al Principat la cultura feta en castellà també és la més forta. I si no, només cal que mirem els mitjans de comunicació de massa, les expressions artístiques (cinema, teatre, la música, el món editorial) o fins i tot en els àmbits més quotidians quina és la llengua que té més força i presència. Resumint. Quina és la percepció que pot tenir una persona nouvinguda de quina llengua és més necessària i útil per viure aquí? el castellà o el català? (o el francès a la Catalunya Nord). De fet ni fins i tot a Andorra, on el català és l'única llengua oficial, sembla que estigui clar això.

Si a aquest panorama poc afalagador li sumem que la oferta de cursos existents en català, segurament no arriba als nivells necessaris, podem començar a preocupar-nos. Al Principat, on en teoria es té més cura del català és cert que es fan cursos als centres del Consorci de Normalització Lingüística. Ara bé, les places són limitades, els horaris segurament no són tot el flexibles que haurien de ser, són massa “acadèmics” i a sobre, llevat de petites excepcions....s'han de pagar!!.

Si realment volem que la gent que no té el català com a llengua habitual l'adquireixi plenament (sense que això impliqui oblidar les seves arrels), ens hauríem d'esforçar per oferir-los totes les facilitats possibles. Per mols diners que es gastin en campanyes de promoció del català la cosa no reeixirà si no es fa res més. I el que és del tot inacceptable que es gastin diners a fer campanyes promocionals d'utilitat com a mínim dubtosa mentre hagin persones que hagin de pagar per aprendre català!!

Molts immigrant, la majoria dels que han vingut a pencar (no els jubilats alemanys de Mallorca precisament) són de classe treballadora. Malgrat molts tinguin interès en aprendre el català, això implica uns recursos econòmics limitats i una disponibilitat de temps difícil per les llargues jornades laborals. Si a això hi sumem un context de crisi (amb l'augment de l'atur i la reducció dels recursos econòmics) i a que la necessitat d'aprendre català és, com a mínim, relativa... els resultats poden ser nefastos. Caldria oferir cursos de català en horaris diversos, gratuïts, amb gran nombre de places. Per què no s'ensenya el català de manera gratuïta a les empreses dins l'horari laboral? No ens treuen part de la nòmina per destinar-la a una suposada “formació”?

Com sempre, la societat civil s'avança a les autoritats polítiques. Diferents entitats treballen per millorar la situació actual amb iniciatives com el Voluntariat Lingüístic, els grups “Xerrem” de la CAL, els grups Aprenem i d'altres que em deixo (entre elles les que intenta fer Veu Pròpia en la mesura de les seves possibilitats). Entitats i iniciatives que posen més l'accent en l'us social del català que en un mer aprenentatge academicista. Una llengua es pot aprendre, però si no es fa servir, té els dies comptats.

No obstant, coincidint amb el que deia Patricia Gabancho en un article seu (“Catalanisme i integració”) publicat a l'Avui el 19-1-2009, mentre el català no tingui l'hegemonia cultural al nostre país la situació no serà l'òptima. Com es pot aconseguir això? Es pot fer sense “imposar” el català quan el castellà en té aquesta posició privilegiada precisament per que ha estat, i continua estant, imposat? D'això en parlarem en una altre article.