Quines han de ser les funcions d'un sindicat nacional i de classe?

Des dels diferents col·lectius de l'Esquerra Independentista es remarca la necessitat de bastir un sindicalisme nacional i de classe fort, amb capacitat de superar en força i representativitat altres sindicats existents, que o bé des de fa molt temps han renunciat a un model de sindicalisme combatiu o bé no s'adscriuen al marc nacional dels Països Catalans.

Sembla que en aquest punt estem d'acord tot i que s’està encara molt lluny d'aconseguir aquest objectiu: els sindicats existents que podrien respondre a aquest perfil o bé són massa febles i no tenen la implantació que ens agradaria, o bé, i aquí vull encetar el debat, no acaben de fer les funcions que li pertocarien a un sindicat.

Caldria, doncs, que analitzéssim si les persones que formem part de l'Esquerra Independentista tenim clares quines han de ser la funció d'un sindicat. Potser és un tema que no hem debatut prou i aquest fet, de retruc, condiciona la nostra actual feblesa en el món sindical, que contrasta amb el sindicalisme d'altres nacions sense Estat. Per parlar d'exemples coneguts, no ens podem comparar amb Galiza i Euskal Herria, on existeix un sindicalisme nacional i de classe molt més fort.

Històricament, dins el moviment obrer han existit (i existeixen) diferents visions de quines haurien de ser les funcions d'un sindicat. Ja des de els seus inicis van existir organitzacions obreres de tipus corporativista, que es dedicaven a negociar millores per col·lectius concrets de treballadors però sense tenir una visió global de la classe treballadora i sense qüestionar la societat capitalista existent. Una altra visió molt diferent va ser el que es va anomenar sindicalisme revolucionari: el que pensava que el sindicat seria l'instrument fonamental per fer la revolució, al marge dels partits polítics i de l'acció política organitzada en altres espais. En la nostra història l'anarcosindicalista CNT, fundada el 1910, respondria a aquest darrer model que als anys trenta, sobretot en el context de la Guerra Civil, va mostrar les seves contradiccions.

El nostre model de sindicalisme no respondria a aquestes visions. Pot semblar una redundància, però la funció primordial d'un sindicat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors i treballadores en l'espai on desenvolupen la seva activitat: l'empresa, l'administració pública, etc. Un sindicat, d'entrada, ha de fer sindicalisme: lluitar per defensar els interessos de tots els treballadors i treballadores al lloc de treball, independentment de si estan afiliats o no, de si són fixes o eventuals... Ha de lluitar per uns salaris millors, per unes jornades i condicions de treball dignes, contra la discriminació laboral per motius de sexe, negociar convenis, convocar vagues...).

També s'ha de dir que aquest sindicalisme ha d'estar circumscrit a una voluntat transformadora de la societat. No ens enganyem: la lluita sindical del dia a dia, a l'empresa, al lloc de treball, té un vessant reformista (igual que altres lluites importants per al nostre moviment, com pot ser la lluita institucional), de la qual hem de ser conscients perquè no ens enlluerni. Si el sindicalisme nacional i de classe no té clara la seva voluntat transformadora i de connexió amb altres lluites del nostre poble podria acabar patint un procés similar al de CCOO, és a dir, acabant convertint-se en una organització burocràtica i acomodatícia que traeix els interessos de la classe treballadora.

Però també existeix l'altre perill, del qual tinc la sensació que part del nostre moviment és menys conscient: que es vulgui fer un sindicalisme agitatiu, de pancarta, de manifestació, però que no tingui una implantació real en el món del treball, sense delegats sindicals, sense presència als comitès d'empresa... Un sindicalisme que sigui producte de l'afiliació de la nostra militància però que no sigui capaç d'atreure a àmplies capes de la població treballadora (que no ha de ser explícitament independentista) no seria un instrument de lluita i organització efectiu tant per a la defensa dels nostres drets com a classe, com per a la conquesta de nous. Li mancaria la força necessària per ser un referent de la classe obrera organitzada dels Països Catalans.

Un sindicat nacional i de classe ha de contemplar aquests dues vessants i, recollint gran part de la tradició marxista, tenir un caràcter socio-polític. D’una banda ha de defensar als treballadors i treballadores dins el món laboral. D’altra banda, alhora ha de tenir una visió transformadora de conjunt, capaç d'implicar-se en altres lluites que poden escapar del marc concret dels llocs de treball, però mai oblidant aquest àmbit ni, en el nostre cas en concret, les relacions amb altres branques del nostre moviment d'alliberament nacional.

Si volem construir un sindicat nacional i de classe fort hem de tenir clar que aquest no ha de ser “una sectorial més de l’Esquerra Independentista” o, pitjor encara, una sigla més en una sopa de lletres, sinó un lloc on pugui afiliar-se qualsevol treballador i treballadora del nostre país que vulgui lluitar pels seus drets laborals davant els interessos de la patronal. Perquè no hem d’oblidar que un sindicat nacional i de classe no és una organització d’avantguarda i, per tant, ha d’aspirar a ser una organització de masses en el seu àmbit d’actuació.

En tot cas, aquestes qüestions i d’altres haurien de ser debatudes urgentment pel conjunt del moviment obertament, especialment per la militància afiliada a les diferents organitzacions sindicals que actuen al nostre país.

Algunes reflexions a l'entorn del “bilingüisme” en diversos àmbits.

Immersos en la pre-campanya electoral autonòmica en el Principat, l'enrenou creat al voltant de la possibilitat de fer-ne dos debats electoral entre José Montilla i Artur Mas -un en català i un altre en castellà- em va impulsar escriure algunes línies sobre el discurs del bilingüisme que tenen certs sectors suposadament d'esquerres i que feia temps que volia abordar.

D'entrada, no entenc per que un debat electoral s'ha de centrar només en dues persones i candidatures, a no ser que es vulgui apostar clarament per un bipartidisme molt al gust dels sectors privilegiats de la societat catalana, però centrant-me només en les qüestions lingüístiques caldria fer-ne uns quants aclariments.

Fins i tot si la intenció era fer-ne un debat en català al Principat i un en castellà per al conjunt de l'Estat espanyol, al meu entendre aquesta segona possibilitat implicaria fer-ho també en castellà al Principat i als altres territoris de parla catalana. Es més: en alguns d'aquests, com gran part del País Valencià, només hi arribaria la versió castellana del debat ja que les autoritats d'allà, seguint les consignes del PP, s'han dedicat a tancar els repetidors de TV3.

Però tota aquesta qüestió m'ha fet pensar en un tema de fons amb el qual m'he trobat en més d'una ocasió en altres nivells: la insistència de persones de determinats col·lectius, organitzacions polítiques, socials, etc. de fer la propaganda, la informació, els comunicats, etc. exclusivament en bilingüe català-castellà, ja sigui en les “altes esferes” o en mobilitzacions de caire popular.

Persones de diferents partits, organitzacions i sindicats teòricament d'esquerres si més no de la ciutat on resideixo (Badalona), cauen en aquest parany del bilingüisme una i una altra vegada, motiu que en alguna ocasió ha generat tensions amb les persones i organitzacions contràries a aquests procediments lingüístics i que no renunciem a fer servir el català com a eina preferent de comunicació i cohesió social.

Argumenten en no poques ocasions que així s'arribarà a més gent, per que encara hi ha persones que no entenen el català. Tot i que els nivells d'us social del català són preocupants, la majoria de la població que resideix al Principat i fins i tot a Badalona entén perfectament la llengua catalana. I si l'argument es fer-se entendre, deixant de banda als immigrants procedents dels països on el castellà és llengua oficial, també hi ha immigrants de recent arribada que d'entrada tampoc entenen pas el castellà.

Els que defensem l'us social preferent de la llengua catalana no ens oposem pas a que es facin servir altres llengües en determinades situacions, però el que no estem d'acord és en fer servir exclusivament el “bilingüisme català-castellà”. Per que no es fa servir l'amazhig, l'àrab, l'urdú, el penjabí, les diferents variants de xinès, etc. a més del castellà? Fins i tot en alguna ocasió davant d'aquest requeriment he sentit dir a gent suposadament d'esquerres que això no pot ser per que “estamos en España” o que no es pot fer exclusivament en català “per que aquest no es pot imposar”.

Pel que es veu, encara hi ha gent que entén que hi ha una llengua “superior”, el castellà, que es pot obligar a aprendre i que tothom té l'obligació de saber. En no poques ocasions ens anomenen “nacionalistes” als que defensem l'us del català en totes les situacions dins dels territoris de parla catalana, argumentant que el català no es pot “imposar”. Fan trampa. No he vist a cap d'aquestes persones defensar el “bilingüisme” en aquells àmbits on el castellà és exclusiu o majoritari i cap d'ells sembla recordar que el castellà està imposat “per llei” a tot el territori de l'Estat espanyol.

Jo m'he criat en castellà, i faig servir la meva llengua materna habitualment amb la meva família, que procedeix de fora de Catalunya i amb algunes amistats. No obstant tinc clar que s'ha d'apostar per fer servir el català en tots els àmbits públics i socials i així ho intento fer. Si no ho fes, no seria conseqüent amb mi mateix, i estaria sent còmplice amb una situació injusta que contribueix a minoritzar la llengua pròpia del país. La que ha estat històricament perseguida i que encara avui en dia està marginada en molts àmbits.

Li preguntaria a aquestes persones que defensen el “bilingüisme català-castellà” i, en especial, als que tenen les arrels o procedeixen d'altres territoris de l'estat de parla no catalana, si s'han parat a pensar si els agradaria que s'obligués a parlar una altra llengua als seus llocs d'origen i que reflexionessin si no estan exercint, en el fons, un imperialisme cultural i polític similar al que si observen en altres situacions fora de l'Estat espanyol. Amb la seva actitud estan sent còmplices de la imposició lingüística de la llengua castellana.

Una llengua de segona per ciutadans de segona.

La recent sentència del dit Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya hauria de treure la vena dels ulls a moltes persones que s'havien emmirallat amb la il·lusió d'aconseguir més quotes d'autogovern dins el marc de l'Estat espanyol. Si una cosa ha deixat clara la sentència és que la plenitud nacional no es pot aconseguir en aquest marc i que la sobirania del poble català està segrestada, menyspreada i no reconeguda per la Constitució Espanyola, que no reconeix cap altra nació que l'espanyola. Caldrà cercar altres vies per aconseguir una plena sobirania que no s'aconseguirà fins l'assoliment d'un estat propi.

Però si una cosa també ha quedat clara, tot i que encara avui en dia molta gent no ho reconeix, és que per l'Estat espanyol existeixen ciutadans de primera i de segona. No em refereixo aquí a les evidents diferències de classe, que també ens demostren dia a dia aquesta gradació, sinó a diferències i discriminacions que estan reconegudes fins i tot legalment i que la sentència del Constitucional ha vingut a reafirmar.

Deixant de banda que l'Estat espanyol, en tant que monarquia, atorga privilegis a una minoria de persones, la família reial, per simple dret de naixement, a nivell lingüístic es dona també una greu discriminació. Els ciutadans que fan servir el castellà (que molts anomenen espanyol) són considerats uns ciutadans de primera mentre els que fan servir qualsevol altra llengua són ciutadans de segona. Els primers poden exercir plenament tots els seus drets lingüístics mentre que els segons no.

La llengua castellana té tots els drets reconeguts dins un territori concret: l'Estat espanyol. Segons la mateixa Constitució: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la”. Si mirem qualsevol diccionari el significat del concepte “deure” segurament també apareixerà la paraula “obligació”. Per tant, el castellà és una llengua que tots els habitants de l'Estat espanyol tenen que saber. És per tant, una imposició i arran aquesta imposició avui és una llengua que es parla en molts territoris on no era parlada anteriorment. Remarco aquest fet per que molts dels que ataquen les lleis que volen garantir l'us del català argumenten que aquest no es pot imposar però mai parlen de la real imposició del castellà, consagrada a la Constitució Espanyola i a una legislació de més de cinc-centes normes vigents¹.

Què deia l'Estatut respecte el català? Sense negar l'oficialitat i imposició del castellà, pretenia deixar clar que el català era la llengua pròpia de Catalunya, que era la llengua preferent de les administracions i d'aprenentatge en l'ensenyament. Equiparava el deure de conèixer la llengua catalana al de conèixer la castellana (també de l'aranès a la Vall d'Aran). Volia començar a reconèixer, encara que molt parcialment, els drets dels catalanoparlants a poder viure en català: algunes lleis anaven en aquest sentit com la ja famosa “Llei del Cinema”. En cap moment va intentar revertir la disposició que imposa el castellà. Era doncs, una llei molt moderada, que no volia, ni de lluny, anular la situació de privilegis que té el castellà en molts àmbits.

Però ai las! Ni aquesta llei tan moderada ha pogut ser acceptada pel Tribunal Constitucional, que ha reafirmat que l'única llengua que els ciutadans de l'Estat tenen l'obligació de saber és el castellà. A l'igual que els defensors del Manifiesto por una Lengua Común deuen creure que hi han “llengües de primera” i “llengües de segona”. El qual porta implícit assumir que també hi han “ciutadans de primera”, amb més drets reconeguts, i “ciutadans de segona”, amb menys drets. I pel que fa a l'us i reconeixement dels drets lingüístics dels catalanoparlants, la sentència ho ha deixat molt clar: no es poden exigir a la societat civil, només a les administracions. I no només això: s'ha atrevit a qüestionar el model l'us preferent del català a l'administració i a l'ensenyament (atacant directament, en aquest darrer cas, el model d'immersió lingüística).

Alguns grups polítics com Ciudadanos o el PP ja esmolen les seves armes per torpedinar un dels pocs àmbits on el català havia esdevingut llengua hegemònica: l'ensenyament primari. Exigiran la divisió de l'alumnat entre els que rebran classes en castellà i en català, amb la intenció clara de crear una fractura social. Els exemples del País Valencià, les Balears i Pitiüses, sobretot (sense parlar de la Catalunya Nord on només la xarxa d'escoles La Bressola fa ensenyament en català), ja han demostrat prou quina és la llengua que surt perdent quan s'apliquen aquests criteris: la llengua més feble, la llengua que per llei no s'està obligat a conèixer. En definitiva qualsevol llengua que no sigui la castellana (o la francesa, al nord de l'Albera). I això pot ser només el començament. La pregunta és: volem continuar sent ciutadans de segona?

1La Plataforma per la Llengua va editar un dossier amb tot aquest conjunt de normes: 500 lleis que imposen el castellà (desembre 2009).

Hem de fer del català una necessitat

Amb el títol del present article resumeixo potser quina és l'única manera d'aconseguir que el català recuperi àmbits socials on està en una manifesta inferioritat. Pot semblar una obvietat o una redundància però, si observem la realitat lingüística dels Països Catalans, la frase recobra tot el seu sentit i intenció.

Anem a pams. La primera reflexió a què ens porta la frase és si, en l'actualitat, és necessari saber parlar català per viure als Països Catalans. La resposta no és senzilla malgrat el que puguin creure i pensar moltes persones ja que, per començar, la situació no és la mateixa en tots els territoris de parla catalana.

Hi ha llocs, com el Principat sobretot, on la llengua catalana si que ha aconseguit tenir un cert prestigi, si bé aquest a vegades ha actuat de manera contraproduent en contra seva, en el sentit que sectors importants de la població veuen el català com una llengua aliena o, fins i tot, pròpia de sectors benestants. A tall d'anècdota un exemple. Fa mesos buscava pis de lloguer i m'adreçava en català quan ho feia. Diverses persones van excloure determinats barris de l'oferta de pisos que m'oferien en suposar que tenia un “estatus superior” pel simple fet de parlar en català (irònic, ja que he viscut gran part de la meva vida en Llefià, actualment resideixo en La Pau i tinc família a Sant Roc, barris de Badalona que no són precisament el Mas Ram, l'equivalent badaloní de Sarrià o Pedralbes).

Però malgrat que al Principat saber parlar català sigui, a nivell general, percebut com un fet positiu i que “obre portes” (percepció no tan estesa als altres territoris de llengua catalana), resulta més que evident que hi ha amplis sectors de població que poden viure, si més no, sense la necessitat de parlar-lo. De seguida penso per exemple en el cas dels meus avis i pares. Els segons entenen el català però no tenen la necessitat de fer-lo servir (tampoc sabrien fer-ho). Si haguessin emigrat a Alemanya en comptes de Catalunya segurament haurien tingut la necessitat d'aprendre i parlar l'alemany.

Aquí, en canvi, el bilingüisme oficial imposat fa que no tinguin aquesta necessitat. La legislació existent, els poders econòmics i d'altres factors fan que parlar el català no sigui del tot necessari. Hi ha nombrosos àmbits de la vida diària i més a les grans concentracions metropolitanes, on la presència del castellà es més forta. Els mitjans de comunicació, el món laboral, el món de l'oci (del qual parlarem en un altre article) són majoritàriament fets en aquesta llengua. Al Principat el català ha aconseguit tenir un espai al món de l'ensenyament per la immersió lingüística, però a altres territoris dels Països Catalans com el País Valencià i les Illes no es dóna aquest cas. A la Catalunya Nord la situació encara és pitjor (l'única excepció en aquest àmbit són les escoles de “La Bressola”).

La situació pot ser greu perquè es pot arribar a la percepció que la llengua més útil per viure als Països Catalans no és el català, sinó el castellà. Si a tots els fets que hem mencionat anteriorment se sumen les encara avui existents agressions pel fet de parlar català (la darrera, una multa de 150 euros a una dona acusada de desacatament a l'autoritat... és a dir, a la Guàrdia Civil pel simple fet d'haver-se negat a parlar en castellà), quina llengua pot pensar un nouvingut o nouvinguda que és més útil per viure a Catalunya? Per què a vegades els hi exigim més a aquestes persones que a nosaltres mateixos o a persones que porten molts anys vivint als Països Catalans?

Hi ha, no obstant això, un fet positiu. A diferència de molts altres llocs, existeix també una voluntat integradora que fa que una persona nouvinguda que parli català pugui ser considerada, per sectors importants de la població, automàticament d'aquí. Però ja hem parlat en altres ocasions que les facilitats donades per aprendre i parlar el català no són sempre les òptimes. Si el català tingués un estatus legal similar al de l'alemany a Alemanya o al del castellà a l’Estat espanyol seria realment imprescindible el seu aprenentatge i el que és més important: el seu ús públic. Parlar català seria percebut realment com un fet “normal” i imprescindible per viure als Països Catalans i, per aquest simple fet, molta més gent el faria servir quotidianament. Per això, si volem que el català recuperi el terreny que ha perdut hem de fer del català una necessitat.

El català, el cinema, els empresaris i alguns sindicats.

Sens dubte, si hi ha un àmbit on la discriminació de la llengua catalana és innegable, és en tot el món de la indústria de l'oci, i més en especial, en la del cinema. La qüestió torna a estar d'actualitat pel Projecte de Llei aprovat pel govern de la Generalitat el passat dia 12 de gener que per primera vegada pretén, entre d'altres coses, establir una paritat real en les pel·lícules doblades i subtitulades en català respecte a les que ho estan en llengua castellana.

Deixant de banda el debat de si la llei és suficient o no, el cas és que la virulenta resposta no s'ha fet esperar. Els empresaris del sector s'han posicionat de manera oberta en contra, argumentant que aquesta legislació farà tancar molts cinemes en un context de crisi. Anuncien un “locaut”, és a dir, un tancament patronal pel proper dilluns 1 de febrer. Deuen pensar, que si s'ofereixen un 50 % de pel·lícules en català, la gent deixarà d'anar al cinema. Aquest argument no deixa de ser surrealista. No sé en què es basen per poder fer aquesta afirmació. Potser pensen que anirà poca gent a veure cinema en català? Potser pensen que les persones castellanoparlants no aniran a veure cinema en català perquè no l'entendran? Potser pensen que s'enfonsarà el seu negoci? De tota manera, no deixa de ser significatiu que la data del tancament sigui un dilluns, i no un dissabte o diumenge. Fins i tot per protestar no volen perdre gaire diners.

El primer argument crec que no té cap solidesa. Molta gent aniria a veure pel·lícules en català si tinguessin l'opció de fer-ho. És més, en els estranys casos que una pel·lícula s'ha estrenat solament en llengua catalana (es tractaria d'alguna pel·lícula infantil com per exemple les dels dibuixos animats japonesos Doraemon) la gent que la volia anar a veure ho ha fet igualment. El segon argument tampoc se sustenta gaire. Posaré un exemple molt gràfic i personal. De petit recordo a casa que quan van començar les emissions de TV3 els meus pares, cap d'ells catalanoparlant i gairebé sense estudis, veien assíduament el serial Dallas sense que el català fos un problema. Pel que fa al tercer argument, el seu alarmisme fa riure... Segurament és cert que la gent va menys al cinema i el sector no està passant pel seu millor moment... però les causes són unes altres (preus alts, crisi econòmica, internet... etc.). No barregem les coses ni fem demagògia, si us plau.

La realitat avui dia és que només un 3% de les pel·lícules que es projecten al Principat són en català (ja no parlem del País Valencià, les Illes o la Catalunya Nord on el percentatge encara és menor). Diverses entitats de defensa de la llengua catalana han denunciat aquest fet. I que això sigui així no és pas producte d'una casualitat ni producte del lliure mercat. Abans del franquisme a l'Estat espanyol la majoria de pel·lícules es projectaven subtitulades. Però amb el franquisme es va fer una llei que obligava al doblatge de les pel·lícules en llengua no castellana perquè als cinemes es parlés només en aquesta llengua. I la situació actual és una herència directa de l'anterior, ens agradi o no.

No entraré a discutir sobre si el cinema ha de ser subtitulat o doblat perquè no és exactament d’allò que estem parlant aquí (la subtitulació també es fa actualment de manera majoritària en llengua castellana). Aquí estem parlant de drets lingüístics d'un col·lectiu de població, els que volen viure plenament en català. I aquests drets semblen no comptar per res pels empresaris, que seguint la seva naturalesa, busquen el seu màxim benefici amb la mínima inversió. Quants d'aquests empresaris són catalanoparlants? Si féssim un estudi segurament ens enduríem alguna sorpresa. Però lamentablement, encara sentirem a gent dir, erròniament, què són els immigrants la major amenaça pel futur de la llengua catalana...

Tampoc no veurem cap d'aquells “defensors del bilingüisme” fer campanya a favor d'aquesta llei que, curiosament, s'ajustaria a part dels seus postulats. No volen que els pares puguin triar la llengua dels seus fills a l'escola? Llavors per què no han fet mai campanya perquè es pugui triar la llengua al cinema? No és aquesta llei una “conseqüència lògica” del “bilingüisme” que tant s'atansen a defensar? Pel que es veu, deu haver diferents vares de mesurar els espais on es pot reclamar aquest.

Ara bé, considero molt greu que alguns sindicats s'hagin posicionat a favor de les seves patronals, i dintre d'ells la CGT, de la qual esperava una major sensibilitat sobre aquest tema i una major dedicació a la defensa de la classe treballadora. Que els empresaris facin servir la por a l'atur entra dintre de la seva “lògica” per intimidar als treballadors, però que CCOO i la CGT (i l'UGT en altres ocasions) caiguin en el mateix parany i donin suport a la patronal és del tot inacceptable. Que es preocupin més de defensar els treballadors i les treballadores dels intents de la patronal de retallar els seus drets en aquest context de dura crisi econòmica, fet que no ha de ser incompatible amb la defensa del català.