Quines han de ser les funcions d'un sindicat nacional i de classe?

Des dels diferents col·lectius de l'Esquerra Independentista es remarca la necessitat de bastir un sindicalisme nacional i de classe fort, amb capacitat de superar en força i representativitat altres sindicats existents, que o bé des de fa molt temps han renunciat a un model de sindicalisme combatiu o bé no s'adscriuen al marc nacional dels Països Catalans.

Sembla que en aquest punt estem d'acord tot i que s’està encara molt lluny d'aconseguir aquest objectiu: els sindicats existents que podrien respondre a aquest perfil o bé són massa febles i no tenen la implantació que ens agradaria, o bé, i aquí vull encetar el debat, no acaben de fer les funcions que li pertocarien a un sindicat.

Caldria, doncs, que analitzéssim si les persones que formem part de l'Esquerra Independentista tenim clares quines han de ser la funció d'un sindicat. Potser és un tema que no hem debatut prou i aquest fet, de retruc, condiciona la nostra actual feblesa en el món sindical, que contrasta amb el sindicalisme d'altres nacions sense Estat. Per parlar d'exemples coneguts, no ens podem comparar amb Galiza i Euskal Herria, on existeix un sindicalisme nacional i de classe molt més fort.

Històricament, dins el moviment obrer han existit (i existeixen) diferents visions de quines haurien de ser les funcions d'un sindicat. Ja des de els seus inicis van existir organitzacions obreres de tipus corporativista, que es dedicaven a negociar millores per col·lectius concrets de treballadors però sense tenir una visió global de la classe treballadora i sense qüestionar la societat capitalista existent. Una altra visió molt diferent va ser el que es va anomenar sindicalisme revolucionari: el que pensava que el sindicat seria l'instrument fonamental per fer la revolució, al marge dels partits polítics i de l'acció política organitzada en altres espais. En la nostra història l'anarcosindicalista CNT, fundada el 1910, respondria a aquest darrer model que als anys trenta, sobretot en el context de la Guerra Civil, va mostrar les seves contradiccions.

El nostre model de sindicalisme no respondria a aquestes visions. Pot semblar una redundància, però la funció primordial d'un sindicat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors i treballadores en l'espai on desenvolupen la seva activitat: l'empresa, l'administració pública, etc. Un sindicat, d'entrada, ha de fer sindicalisme: lluitar per defensar els interessos de tots els treballadors i treballadores al lloc de treball, independentment de si estan afiliats o no, de si són fixes o eventuals... Ha de lluitar per uns salaris millors, per unes jornades i condicions de treball dignes, contra la discriminació laboral per motius de sexe, negociar convenis, convocar vagues...).

També s'ha de dir que aquest sindicalisme ha d'estar circumscrit a una voluntat transformadora de la societat. No ens enganyem: la lluita sindical del dia a dia, a l'empresa, al lloc de treball, té un vessant reformista (igual que altres lluites importants per al nostre moviment, com pot ser la lluita institucional), de la qual hem de ser conscients perquè no ens enlluerni. Si el sindicalisme nacional i de classe no té clara la seva voluntat transformadora i de connexió amb altres lluites del nostre poble podria acabar patint un procés similar al de CCOO, és a dir, acabant convertint-se en una organització burocràtica i acomodatícia que traeix els interessos de la classe treballadora.

Però també existeix l'altre perill, del qual tinc la sensació que part del nostre moviment és menys conscient: que es vulgui fer un sindicalisme agitatiu, de pancarta, de manifestació, però que no tingui una implantació real en el món del treball, sense delegats sindicals, sense presència als comitès d'empresa... Un sindicalisme que sigui producte de l'afiliació de la nostra militància però que no sigui capaç d'atreure a àmplies capes de la població treballadora (que no ha de ser explícitament independentista) no seria un instrument de lluita i organització efectiu tant per a la defensa dels nostres drets com a classe, com per a la conquesta de nous. Li mancaria la força necessària per ser un referent de la classe obrera organitzada dels Països Catalans.

Un sindicat nacional i de classe ha de contemplar aquests dues vessants i, recollint gran part de la tradició marxista, tenir un caràcter socio-polític. D’una banda ha de defensar als treballadors i treballadores dins el món laboral. D’altra banda, alhora ha de tenir una visió transformadora de conjunt, capaç d'implicar-se en altres lluites que poden escapar del marc concret dels llocs de treball, però mai oblidant aquest àmbit ni, en el nostre cas en concret, les relacions amb altres branques del nostre moviment d'alliberament nacional.

Si volem construir un sindicat nacional i de classe fort hem de tenir clar que aquest no ha de ser “una sectorial més de l’Esquerra Independentista” o, pitjor encara, una sigla més en una sopa de lletres, sinó un lloc on pugui afiliar-se qualsevol treballador i treballadora del nostre país que vulgui lluitar pels seus drets laborals davant els interessos de la patronal. Perquè no hem d’oblidar que un sindicat nacional i de classe no és una organització d’avantguarda i, per tant, ha d’aspirar a ser una organització de masses en el seu àmbit d’actuació.

En tot cas, aquestes qüestions i d’altres haurien de ser debatudes urgentment pel conjunt del moviment obertament, especialment per la militància afiliada a les diferents organitzacions sindicals que actuen al nostre país.

Algunes reflexions a l'entorn del “bilingüisme” en diversos àmbits.

Immersos en la pre-campanya electoral autonòmica en el Principat, l'enrenou creat al voltant de la possibilitat de fer-ne dos debats electoral entre José Montilla i Artur Mas -un en català i un altre en castellà- em va impulsar escriure algunes línies sobre el discurs del bilingüisme que tenen certs sectors suposadament d'esquerres i que feia temps que volia abordar.

D'entrada, no entenc per que un debat electoral s'ha de centrar només en dues persones i candidatures, a no ser que es vulgui apostar clarament per un bipartidisme molt al gust dels sectors privilegiats de la societat catalana, però centrant-me només en les qüestions lingüístiques caldria fer-ne uns quants aclariments.

Fins i tot si la intenció era fer-ne un debat en català al Principat i un en castellà per al conjunt de l'Estat espanyol, al meu entendre aquesta segona possibilitat implicaria fer-ho també en castellà al Principat i als altres territoris de parla catalana. Es més: en alguns d'aquests, com gran part del País Valencià, només hi arribaria la versió castellana del debat ja que les autoritats d'allà, seguint les consignes del PP, s'han dedicat a tancar els repetidors de TV3.

Però tota aquesta qüestió m'ha fet pensar en un tema de fons amb el qual m'he trobat en més d'una ocasió en altres nivells: la insistència de persones de determinats col·lectius, organitzacions polítiques, socials, etc. de fer la propaganda, la informació, els comunicats, etc. exclusivament en bilingüe català-castellà, ja sigui en les “altes esferes” o en mobilitzacions de caire popular.

Persones de diferents partits, organitzacions i sindicats teòricament d'esquerres si més no de la ciutat on resideixo (Badalona), cauen en aquest parany del bilingüisme una i una altra vegada, motiu que en alguna ocasió ha generat tensions amb les persones i organitzacions contràries a aquests procediments lingüístics i que no renunciem a fer servir el català com a eina preferent de comunicació i cohesió social.

Argumenten en no poques ocasions que així s'arribarà a més gent, per que encara hi ha persones que no entenen el català. Tot i que els nivells d'us social del català són preocupants, la majoria de la població que resideix al Principat i fins i tot a Badalona entén perfectament la llengua catalana. I si l'argument es fer-se entendre, deixant de banda als immigrants procedents dels països on el castellà és llengua oficial, també hi ha immigrants de recent arribada que d'entrada tampoc entenen pas el castellà.

Els que defensem l'us social preferent de la llengua catalana no ens oposem pas a que es facin servir altres llengües en determinades situacions, però el que no estem d'acord és en fer servir exclusivament el “bilingüisme català-castellà”. Per que no es fa servir l'amazhig, l'àrab, l'urdú, el penjabí, les diferents variants de xinès, etc. a més del castellà? Fins i tot en alguna ocasió davant d'aquest requeriment he sentit dir a gent suposadament d'esquerres que això no pot ser per que “estamos en España” o que no es pot fer exclusivament en català “per que aquest no es pot imposar”.

Pel que es veu, encara hi ha gent que entén que hi ha una llengua “superior”, el castellà, que es pot obligar a aprendre i que tothom té l'obligació de saber. En no poques ocasions ens anomenen “nacionalistes” als que defensem l'us del català en totes les situacions dins dels territoris de parla catalana, argumentant que el català no es pot “imposar”. Fan trampa. No he vist a cap d'aquestes persones defensar el “bilingüisme” en aquells àmbits on el castellà és exclusiu o majoritari i cap d'ells sembla recordar que el castellà està imposat “per llei” a tot el territori de l'Estat espanyol.

Jo m'he criat en castellà, i faig servir la meva llengua materna habitualment amb la meva família, que procedeix de fora de Catalunya i amb algunes amistats. No obstant tinc clar que s'ha d'apostar per fer servir el català en tots els àmbits públics i socials i així ho intento fer. Si no ho fes, no seria conseqüent amb mi mateix, i estaria sent còmplice amb una situació injusta que contribueix a minoritzar la llengua pròpia del país. La que ha estat històricament perseguida i que encara avui en dia està marginada en molts àmbits.

Li preguntaria a aquestes persones que defensen el “bilingüisme català-castellà” i, en especial, als que tenen les arrels o procedeixen d'altres territoris de l'estat de parla no catalana, si s'han parat a pensar si els agradaria que s'obligués a parlar una altra llengua als seus llocs d'origen i que reflexionessin si no estan exercint, en el fons, un imperialisme cultural i polític similar al que si observen en altres situacions fora de l'Estat espanyol. Amb la seva actitud estan sent còmplices de la imposició lingüística de la llengua castellana.