Immersos en la pre-campanya electoral autonòmica en el Principat, l'enrenou creat al voltant de la possibilitat de fer-ne dos debats electoral entre José Montilla i Artur Mas -un en català i un altre en castellà- em va impulsar escriure algunes línies sobre el discurs del bilingüisme que tenen certs sectors suposadament d'esquerres i que feia temps que volia abordar.
D'entrada, no entenc per que un debat electoral s'ha de centrar només en dues persones i candidatures, a no ser que es vulgui apostar clarament per un bipartidisme molt al gust dels sectors privilegiats de la societat catalana, però centrant-me només en les qüestions lingüístiques caldria fer-ne uns quants aclariments.
Fins i tot si la intenció era fer-ne un debat en català al Principat i un en castellà per al conjunt de l'Estat espanyol, al meu entendre aquesta segona possibilitat implicaria fer-ho també en castellà al Principat i als altres territoris de parla catalana. Es més: en alguns d'aquests, com gran part del País Valencià, només hi arribaria la versió castellana del debat ja que les autoritats d'allà, seguint les consignes del PP, s'han dedicat a tancar els repetidors de TV3.
Però tota aquesta qüestió m'ha fet pensar en un tema de fons amb el qual m'he trobat en més d'una ocasió en altres nivells: la insistència de persones de determinats col·lectius, organitzacions polítiques, socials, etc. de fer la propaganda, la informació, els comunicats, etc. exclusivament en bilingüe català-castellà, ja sigui en les “altes esferes” o en mobilitzacions de caire popular.
Persones de diferents partits, organitzacions i sindicats teòricament d'esquerres si més no de la ciutat on resideixo (Badalona), cauen en aquest parany del bilingüisme una i una altra vegada, motiu que en alguna ocasió ha generat tensions amb les persones i organitzacions contràries a aquests procediments lingüístics i que no renunciem a fer servir el català com a eina preferent de comunicació i cohesió social.
Argumenten en no poques ocasions que així s'arribarà a més gent, per que encara hi ha persones que no entenen el català. Tot i que els nivells d'us social del català són preocupants, la majoria de la població que resideix al Principat i fins i tot a Badalona entén perfectament la llengua catalana. I si l'argument es fer-se entendre, deixant de banda als immigrants procedents dels països on el castellà és llengua oficial, també hi ha immigrants de recent arribada que d'entrada tampoc entenen pas el castellà.
Els que defensem l'us social preferent de la llengua catalana no ens oposem pas a que es facin servir altres llengües en determinades situacions, però el que no estem d'acord és en fer servir exclusivament el “bilingüisme català-castellà”. Per que no es fa servir l'amazhig, l'àrab, l'urdú, el penjabí, les diferents variants de xinès, etc. a més del castellà? Fins i tot en alguna ocasió davant d'aquest requeriment he sentit dir a gent suposadament d'esquerres que això no pot ser per que “estamos en España” o que no es pot fer exclusivament en català “per que aquest no es pot imposar”.
Pel que es veu, encara hi ha gent que entén que hi ha una llengua “superior”, el castellà, que es pot obligar a aprendre i que tothom té l'obligació de saber. En no poques ocasions ens anomenen “nacionalistes” als que defensem l'us del català en totes les situacions dins dels territoris de parla catalana, argumentant que el català no es pot “imposar”. Fan trampa. No he vist a cap d'aquestes persones defensar el “bilingüisme” en aquells àmbits on el castellà és exclusiu o majoritari i cap d'ells sembla recordar que el castellà està imposat “per llei” a tot el territori de l'Estat espanyol.
Jo m'he criat en castellà, i faig servir la meva llengua materna habitualment amb la meva família, que procedeix de fora de Catalunya i amb algunes amistats. No obstant tinc clar que s'ha d'apostar per fer servir el català en tots els àmbits públics i socials i així ho intento fer. Si no ho fes, no seria conseqüent amb mi mateix, i estaria sent còmplice amb una situació injusta que contribueix a minoritzar la llengua pròpia del país. La que ha estat històricament perseguida i que encara avui en dia està marginada en molts àmbits.
Li preguntaria a aquestes persones que defensen el “bilingüisme català-castellà” i, en especial, als que tenen les arrels o procedeixen d'altres territoris de l'estat de parla no catalana, si s'han parat a pensar si els agradaria que s'obligués a parlar una altra llengua als seus llocs d'origen i que reflexionessin si no estan exercint, en el fons, un imperialisme cultural i polític similar al que si observen en altres situacions fora de l'Estat espanyol. Amb la seva actitud estan sent còmplices de la imposició lingüística de la llengua castellana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada