La recent sentència del dit Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya hauria de treure la vena dels ulls a moltes persones que s'havien emmirallat amb la il·lusió d'aconseguir més quotes d'autogovern dins el marc de l'Estat espanyol. Si una cosa ha deixat clara la sentència és que la plenitud nacional no es pot aconseguir en aquest marc i que la sobirania del poble català està segrestada, menyspreada i no reconeguda per la Constitució Espanyola, que no reconeix cap altra nació que l'espanyola. Caldrà cercar altres vies per aconseguir una plena sobirania que no s'aconseguirà fins l'assoliment d'un estat propi.
Però si una cosa també ha quedat clara, tot i que encara avui en dia molta gent no ho reconeix, és que per l'Estat espanyol existeixen ciutadans de primera i de segona. No em refereixo aquí a les evidents diferències de classe, que també ens demostren dia a dia aquesta gradació, sinó a diferències i discriminacions que estan reconegudes fins i tot legalment i que la sentència del Constitucional ha vingut a reafirmar.
Deixant de banda que l'Estat espanyol, en tant que monarquia, atorga privilegis a una minoria de persones, la família reial, per simple dret de naixement, a nivell lingüístic es dona també una greu discriminació. Els ciutadans que fan servir el castellà (que molts anomenen espanyol) són considerats uns ciutadans de primera mentre els que fan servir qualsevol altra llengua són ciutadans de segona. Els primers poden exercir plenament tots els seus drets lingüístics mentre que els segons no.
La llengua castellana té tots els drets reconeguts dins un territori concret: l'Estat espanyol. Segons la mateixa Constitució: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la”. Si mirem qualsevol diccionari el significat del concepte “deure” segurament també apareixerà la paraula “obligació”. Per tant, el castellà és una llengua que tots els habitants de l'Estat espanyol tenen que saber. És per tant, una imposició i arran aquesta imposició avui és una llengua que es parla en molts territoris on no era parlada anteriorment. Remarco aquest fet per que molts dels que ataquen les lleis que volen garantir l'us del català argumenten que aquest no es pot imposar però mai parlen de la real imposició del castellà, consagrada a la Constitució Espanyola i a una legislació de més de cinc-centes normes vigents1.
Què deia l'Estatut respecte el català? Sense negar l'oficialitat i imposició del castellà, pretenia deixar clar que el català era la llengua pròpia de Catalunya, que era la llengua preferent de les administracions i d'aprenentatge en l'ensenyament. Equiparava el deure de conèixer la llengua catalana al de conèixer la castellana (també de l'aranès a la Vall d'Aran). Volia començar a reconèixer, encara que molt parcialment, els drets dels catalanoparlants a poder viure en català: algunes lleis anaven en aquest sentit com la ja famosa “Llei del Cinema”. En cap moment va intentar revertir la disposició que imposa el castellà. Era doncs, una llei molt moderada, que no volia, ni de lluny, anular la situació de privilegis que té el castellà en molts àmbits.
Però ai las! Ni aquesta llei tan moderada ha pogut ser acceptada pel Tribunal Constitucional, que ha reafirmat que l'única llengua que els ciutadans de l'Estat tenen l'obligació de saber és el castellà. A l'igual que els defensors del Manifiesto por una Lengua Común deuen creure que hi han “llengües de primera” i “llengües de segona”. El qual porta implícit assumir que també hi han “ciutadans de primera”, amb més drets reconeguts, i “ciutadans de segona”, amb menys drets. I pel que fa a l'us i reconeixement dels drets lingüístics dels catalanoparlants, la sentència ho ha deixat molt clar: no es poden exigir a la societat civil, només a les administracions. I no només això: s'ha atrevit a qüestionar el model l'us preferent del català a l'administració i a l'ensenyament (atacant directament, en aquest darrer cas, el model d'immersió lingüística).
Alguns grups polítics com Ciudadanos o el PP ja esmolen les seves armes per torpedinar un dels pocs àmbits on el català havia esdevingut llengua hegemònica: l'ensenyament primari. Exigiran la divisió de l'alumnat entre els que rebran classes en castellà i en català, amb la intenció clara de crear una fractura social. Els exemples del País Valencià, les Balears i Pitiüses, sobretot (sense parlar de la Catalunya Nord on només la xarxa d'escoles La Bressola fa ensenyament en català), ja han demostrat prou quina és la llengua que surt perdent quan s'apliquen aquests criteris: la llengua més feble, la llengua que per llei no s'està obligat a conèixer. En definitiva qualsevol llengua que no sigui la castellana (o la francesa, al nord de l'Albera). I això pot ser només el començament. La pregunta és: volem continuar sent ciutadans de segona?
1La Plataforma per la Llengua va editar un dossier amb tot aquest conjunt de normes: 500 lleis que imposen el castellà (desembre 2009).
