Els “efectes col·laterals” de la Llei d'Estrangeria

Llegeixo al diari Regió 7 del dia 21 de setembre de 2011 que “un detingut queda en coma en intentar suïcidar-se quan era a l'hospital de Manresa”. La notícia fa referència al ciutadà marroquí Mustapha el Marrakchi, que va ser detingut pels Mossos d'Esquadra el dia 31 d'agost al barri de les Escodines de Manresa. Sempre segons la versió policial l'home va fugir en veure els mossos ja que no tenia els permisos de residència i treball.

Els mateixos Mossos afirmen que Mustapha va ser conduït a l'Hospital de Manresa per fer-li un reconeixement mèdic i un cop allà va intentar suïcidar-se amb els cordills de les sabates, aprofitant que estava sol al box, quedant en coma. Els facultatius de l'Hospital de Sant Joan de Déu creuen que les opcions de salvar la seva vida són minses.

La majoria dels mitjans de comunicació que han recollit la notícia com l'esmentat Regió 7, La Vanguardia, Ara, El Punt-L'Avui i Manresainfo.cat donen credibilitat a la versió policial. Alguns fins i tot ens informen dels presumptes antecedents delictius de Mustapha i que ja havia estat expulsat una vegada de l'Estat espanyol.

Però a simple cop d'ull hi ha aspectes d'aquest cas que, com a mínim, haurien de fer-nos posar en dubte la versió oficial. Com va ser possible que una persona emmanillada (encara que tingués les mans per davant del cos) i sota custòdia policial pogués treure's els cordills, lligar-los i penjar-se del pom d'una porta sense que ningú se n'adonés? Com és que es va trigar més de tres setmanes en donar-se a conèixer aquests fets per part dels Mossos?

Mitjans de comunicació alternatius com el portals Berguedà Llibertari, Media.cat, Llibertat.cat i el setmanari Directa han posat -si més no- en dubte aquesta versió oficial recollint les preocupacions de la família del detingut. Diverses entitats de la capital del Bages convocaren una manifestació el passat dia 23 de setembre per demanar l'esclariment dels fets.

Malauradament, casos com aquest no són pas poc freqüents al nostre país. Segons un informe recent de l'ONG Centre de Documentació Contra la Tortura en el que portem de l'any 2011 ja han mort vuit persones als Països Catalans mentre es trobaven sota custòdia policial o penitenciària. Són xifres preocupants.

Però cal que anem a l'arrel del problema per entendre per què es donen tant sovint aquestes situacions. I per això cal que parlem de la Llei d'Estrangeria. Aquesta llei atempta greument contra els drets més elementals de les persones en considerar-les “delinqüents” per haver emigrat fora dels canals oficials, inculpant fins i tot a les persones que s'ofereixen a donar-lis ajuda i aixopluc. Tot això en un context de fort creixement de la xenofòbia i el feixisme.

Per si això fos poc, l'esmentada llei els deixa en procés de virtual indefensió. Sense la possibilitat de tenir una defensa legal eficient, tancats ens els anomenats CIES mentre esperen la seva expulsió, moltes d'aquestes persones veuen violats els seus drets més elementals sense que les autoritats posin les mesures necessàries per evitar-ho. És més, fan el contrari: fomentar la impunitat dels diferents cossos policials. Només cal que recordem les declaracions del Conseller d'Interior Felip Puig poc després que els mossos fessin fora a garrotades la concentració pacífica del moviment del 15M a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

Per això des de la CUP de Manresa ens sumem a les diferents entitats de la ciutat que demanen un esclariment d'aquests fets i denunciem a la Llei d'Estrangeria com la veritable culpable. De la mateixa manera exigim que s'apliquin per part de les forces policials els diferents protocols per garantir la seguretat i integritat de les persones detingudes.

Guerra contra el català

El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.

Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.

Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també a la majoria dels Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.

L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.

Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...

Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.

Posicionament davant la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d'immersió lingüística en l'escola catalana en tant que:

- És una eina indispensable per garantir l'aprenentatge de la llengua catalana d'aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.

- És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.

- És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.

- És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d'uns esdeveniments polítics molt concrets.

- És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Per altra banda, denunciem:

- Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.

- Que sota l'excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l'ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

- El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir "la llengua materna en l'ensenyament" (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d'altres grups afins) ja que només defensen el dret d'escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l'ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l'Estat espanyol on només el castellà és l'única llengua oficial.

- El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del "bilingüisme" que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d'aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l'etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.

- Que als territoris on s'ha aplicat aquest model on el castellà o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total ((País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat.

Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.