Colomer, els moviments populars i l'ANC. Més enllà de les apreciacions subjectives

De nou, em veig obligat a respondre, en aquest cas a l'article “Cuesta, el Paper de Vidre i l'ANC” de Joan Sebastià Colomer i Tejada. M'hagués agradat fer-ho només per aprofundir en el debat que hi ha de fons en la polèmica que mantenim, que no es altre sobre la participació o no de l'EI en l'ANC i de si aquest és un moviment popular que ofereix possibilitats d'enfortir l'autoorganització del poble per aconseguir la independència. Malauradament, en el seu darrer article m'acusa de ser un mentider i això no ho puc tolerar de cap manera.

Anem a pams. Primer aclariré l'autoria del primer article aparegut a la revista Cop a Cop, que tot i aparèixer sense signar, el vaig escriure jo. A un servidor li van encarregar que expliqués en un espai molt reduït que era l'ANC i vaig decidir donar la meva opinió, donant per suposat que l'article aniria signat. Jo vaig ser el primer sorprès quan el vaig veure reproduït -per error- sense signatura i ja vaig fer arribar la meva opinió al respecte als companys i companyes de la CUP de Manresa.

Aclarit aquest aspecte, vull rebatre les afirmacions que Colomer fa al llarg del seu segon article. Començaré per les formes. Ell mateix reconeix que no eren les més adequades per un debat dins l'Esquerra Independentista, encara que després ho vol “justificar” amb el fet que es tracta d'un article d'una secció concreta de L'Accent. El que jo he criticat a Colomer es precisament l'ús d'aquestes formes per parlar d'un tema prou complex i la comparació -al meu parer interessada- de la publicació de la CUP amb La Vanguardia per molt que ell la intenti minimitzar afirmant que aquesta és limita a dir “no només la premsa burgesa participa els gèneres de ficció”. Més endavant s'afirma literalment que “en aquest darrer punt és on l'estil de la Vanguardia i el de la CUP de Manresa es toquen”, quan poc abans ha fet esment a les notícies aparegudes al rotatiu del grup Godó sobre el rescat de la banca espanyola per l'Unió Europea. Per als qui no ens mamem el dit la comparació pejorativa és més que evident en tot l'article.

Colomer admet que es pot participar en moviments populars que no assumeixen d'entrada el socialisme i la independència, però creu que l'ANC no és un moviment popular malgrat impliqui a sectors amplis de la població i ho justifica comparant aquest organisme amb ERC, ICV i CCOO. Sembla inversemblant que una persona experimentada com ell no pugui distingir entre el que és un partit polític, un sindicat i una plataforma àmplia. Per ell el fons de la qüestió és qui té la paella pel mànec, és a dir, interpreta que no s'ha de participar a l'ANC per que al seu parer serveix a uns interessos concrets i “per que aquests moviments estan clarament manipulats, i no d'ara si no fa molt per uns sectors que formen part del sistema contra el que lluitem, sectors que volen que la independència sigui un plat digerible per la burgesia”. Molt malament ho deuen d'estar fent aquests sectors quan des de la sectorial socio-laboral de l'ANC es va donar suport a la convocatòria de Vaga General el 29-M. Curiosa manera d'atreure's la burgesia.

Seguint la lògica del plantejament de Colomer l'EI tampoc hauria de participar a cap Vaga General convocada per CCOO i UGT, ni ser presents als Ajuntaments, ni fer campanyes per candidatures alienes al nostre moviment al Parlament Europeu, car són organismes que formen part del sistema. I per extensió a cap plataforma que defensi la sanitat o educació pública ja que també es podria dir que darrera hi ha la social-democràcia que vol fer digerible el capitalisme per les classes populars. És evident que ni jo ni la majoria de l'EI estaria d'acord amb aquests raonaments, però llavors per que es fan servir només amb l'ANC?

Colomer pretén justificar la seva postura posant com a exemple el seu intent de participació al moviment de les consultes de Barcelona, on segons ell Endavant va intentar incidir-hi sense èxit. Evidentment no tinc el coneixement de la realitat Barcelonina que té Colomer però sí que li podria dir que altres persones de l'EI que si que hi van participar segurament matisarien moltes de les seves afirmacions (en concret de l'MDT organització en la qual milito). Crec que existien uns prejudicis previs i que la participació d'Endavant va ser a contracor, i per tant, no van necessitar gaire excuses per desentendre's. Desconeixia que Colomer havia participat a la consulta al seu poble, però si va ser així no acabo d'entendre per què ho va fer si fos coherent amb les seves idees. Al seu poble la gent era més maca i menys manipuladora que a Barcelona? O es que allà li era més difícil justificar la seva postura amb la falta d'anonimat? Si reconeix aquesta diversitat en el moviment de les consultes per què no ho pot fer amb l'ANC?

I sí, les referències a la Unió Europea que es fan dins l'ANC són en la seva major part producte de la ideologia dominat. Ens agradi o no per molts sectors de la població “Europa” i la “Unió Europea” eren fins fa quatre dies sinònim de progrés malgrat l'evident error d'aquest plantejament. Però el context actual de crisi amb les continues imposicions de retallades per part de Brussel·les segurament ens ajudaran a combatre aquesta idea tant estesa. No serà una feina fàcil però no és impossible de fer. Existeixen exemples de com la implicació de persones de l'Esquerra Independentista han fet variar postures inicials contràries als interessos populars com va ser per exemple aconseguir que el 15M es declarés favorable al dret a l'autodeterminació malgrat els interessos dels sectors espanyolistes que hi havien dins d'ell. Més preocupant és, per mi, que la “ideologia dominant” influeixi en militants de l'EI. Vull creure que és per això que he sentit a persones del nostre àmbit posicionar-se en contra de la Vaga General, a favor de la representació i vot en assemblees per delegació, la tria de càrrecs polítics per valoració de mèrits acadèmics (un fet classista) o fins i tot la defensa de models d'escola concertada. Em sobta la bel·ligerància de Colomer amb els que defensem la participació dins l'ANC i no amb aquestes postures dretanes “dels nostres”.

Colomer diu textualment que “Cuesta menteix simplement sobre coses que no sap” per que segons ell jo he afirmat que ell estava en contra de les consultes i ell, es clar, ha participat en la del seu poble. Algú li hauria d'explicar que una persona no pot mentir sobre coses que desconeix. Com a molt podria fer afirmacions errònies, però no pas mentir. Colomer aquí està manipulant clarament les meves paraules o té un problema de comprensió lectora. El que dic textualment, tal com reprodueix en el seu article es “De fet alguns d'aquests objectius ja es van aconseguir parcialment malgrat les reticències i crítiques inicials i la poca implicació de determinats sectors de l'Esquerra Independentista, amb el mateix Joan Sebastià Colomer al capdavant”. Reticències, crítiques inicials i poca implicació no és lo mateix que “posicionar-se en contra de”. Tot i que em sembla que es prou conegut que al començament del moviment de les consultes organitzacions com Endavant -d'on Colomer és un destacat militant- van inhibir-se, ni que fos parcialment, fent servir molts dels arguments que ara es fan servir contra l'ANC. Que posteriorment en fessin una lectura més positiva d'aquestes consultes, com recentment es pot veure en un article de Joan Teran¹ no pot amagar el fet anterior.

El que trobo lamentable de tot això és que el debat sobre l'ANC es converteixi en una mena d'afer personal entre Colomer i jo, i per extensió, de les organitzacions on ambdós militem. No podem anar postergant aquest debat sine die per que si no la realitat ens passarà per davant. Però el debat sobre aquesta qüestió, prou important, s'hauria de fer mantenint unes formes correctes i en uns espais que permetessin una reflexió col·lectiva. És per això que aquest serà el meu darrer escrit adreçat directament a Colomer, al qual emplaço a resoldre aquest tema en persona si ho vol o a continuar parlant-ne en els llocs on pertoqui.

1Joan TERAN: “El Municipalisme independentista a debat”, publicat a la secció d'Opinió de L'Accent núm. 230.

Ficció i realitat als moviments populars

En un recent article aparegut a L'Accent 228 titulat “El camí de l'home recte...”, Joan Sebastià Colomer i Tejada intentava desqualificar les afirmacions fetes en un article de la revista de la CUP de Manresa (“L'Assemblea Nacional Catalana. Un moviment popular per la independència”, Cop a Cop núm. 36) fent servir un llenguatge messiànic i fins i tot ofensiu, fins al punt de comparar la publicació de la CUP amb La Vanguardia i la premsa burgesa.

Com a militant de la CUP de Manresa no em puc estar de contestar l'article de Joan Sebastià, en especial pel seu to prepotent. Podem discrepar de determinats temes, podem debatre'ls, però es lleig assenyalar els que no combreguen amb la teva “veritat” sense argumentacions i encara més equiparar-los a l'enemic polític i de classe.

El rovell de l'ou de la qüestió és l’article de Cop a Cop parla de l'Assemblea Nacional Catalana com un exponent d'un moviment popular per la independència. Aquesta afirmació sembla contradir la visió que deu tenir Joan Sebastià del que ha de ser un moviment popular. Però la realitat, les consultes sobiranistes per la independència, moviment d'on deriva l'actual ANC van implicar a sectors populars de la població que superen àmpliament a la militància estricta de les organitzacions de l'Esquerra Independentista, tot i que, òbviament, estan influïts per la ideologia dominant.

Un moviment popular no es defineix per la seva puresa ideològica ni per què adopti els nostres objectius estratègics, sinó per la participació de sectors amplis de la població i pel fet que la seva acció serveixi per autoorganitzar el poble i avançar en alguns dels objectius estratègics del nostre moviment. Perquè com deia el mateix Joan Sebastià fa tres anys “cal aparcar el maximalisme si no es vol caure en la inacció. La lluita pel socialisme no exclou la reivindicació possibilista d'un sou més just o d'una bona cobertura sanitària”¹. I és evident que, com va passar a les consultes, en l'ANC estan implicats sectors de les classes populars catalanes, indiferentment de si ens acaben d'agradar del tot alguns dels seus postulats. I la seva acció pot servir per avançar en el camí cap a la independència.

És cert, i ja es va dir en el primer article, que, com passa en qualsevol moviment realment popular, el seu discurs no coincideix en la seva totalitat al que pot fer la CUP o altres organitzacions de l'Esquerra Independentista, en especial pel que fa a la territorialitat de la nació i en les referències a la Unió Europea. Però també és cert que està promovent iniciatives com la Marxa per la Independència i un referèndum per l'autodeterminació que qüestionen la legalitat espanyola vigent. I encara més, la secció sociolaboral de l'ANC va donar suport a la Vaga General del 29-M, mentre que un conegut líder obrer se'n desmarcava amb arguments gremialistes.

Es preguntava Joan Sebastià què feien personatges com en Vila d'Abadal en un moviment popular i hi afegia que la seva presència ja era una prova empírica de que l'ANC no podia ser un moviment d'aquesta mena. Això seria el mateix que dir que la presència destacada del capellà Gapon que encapçalava el moviment que va originar la revolució Russa de 1905 invalidava aquesta experiència i les seves potencialitats. De fet, Lenin va haver de lluitar contra el sectarisme de la majoria de la direcció bolxevic, que pretenien mantenir el partit al marge d’aquest moviment inicial, adduint que tot plegat estava encapçalat per un capellà al servei de la reacció. O fent servir un exemple més proper, seria com desligitimar la participació en les Associacions de Veïns en les darreries del franquisme de moltes persones lluitadores per que en algunes d'elles encara hi eren presents persones franquistes.

És un fet evident que el moviment de les consultes va sorgir al marge dels partits polítics, els quals va sorprendre. És posteriorment quan determinades forces, veient el seu potencial, tracten d'instrumentalitzar-lo. D'aquí l'interès de personatges com l'alcalde de Vic, en López Tena i d'altres a sucar-hi pa i intentar aturar o instrumentalitzar el seu potencial reivindicatiu.

L’interès de les persones i organitzacions de l'EI a ser presents a l’ANC és fer arribar el nostre missatge a sectors amplis de la població, conventir l’ANC en un exemple d’autoorganització popular que superi les seves limitacions inicials i impedir les maniobres dels oportunistes. De fet, alguns d’aquests objectius ja es van aconseguir parcialment amb el moviment de les consultes, malgrat les reticències i crítiques inicials i la poca implicació de determinats sectors de l’Esquerra Independentista, amb el mateix Joan Sebastià al capdavant.

És clar que sempre ens podem quedar tancats en el nostre guetto, mirant per sobre de l'espatlla aquelles persones que no pensen exactament com nosaltres, que no vesteixen exactament com nosaltres, i que no van als mateixos bars i concerts que nosaltres, però que són classes populars. És molt més fàcil fer això i acusar de “venuts” o de practicar els gèneres de ficció els altres.

Tampoc no em puc estar de comentar la darrera de les seves acusacions. Es tracta de la típica afirmació que barreja naps amb cols i caricaturitza una realitat complexa, és a dir, contradictòria, amb la intenció de brandar dos espantalls: l’ANC, caracteritzat pel joc brut, i la presència de la CUP al Parlament català, caracteritzat implícitament de la mateixa manera. Doncs bé, deixem-nos d’espantalls i exorcismes: per a alguns la lluita ideològica s’ha de practicar arreu: a la feina, a l’associació de veïn(e)s, als espais de lleure, als ajuntaments, a l’Esquerra Independentista, a les plataformes àmplies (com l’ANC mateixa)... no pas amb la perspectiva simplista de presentar batalla ideològica en un Parlament regional, sinó perquè és un deure de qualsevol militant comunista en qualsevol moment i lloc.


Per últim li recomanaria al company Joan Sebastià que en comptes de perseguir fantasmes i escriure actes de fe, es dediqués a posar en el seu punt de mira a persones que han arribat a defensar l'educació concertada, el classisme en l'elecció de càrrecs polítics o no fer vaga general. I que si no hi està d'acord amb alguna postura defensada per una companya o company, que no calli, que ho digui, però argumentant i sense prepotència.

1Joan SEBASTIÀ COLOMER: “Toni Rico i la Territorialitat”. Article publicat al portal de la Universitat Comunista dels Països Catalans.