En un
recent article aparegut a L'Accent
228 titulat “El camí de l'home recte...”, Joan Sebastià Colomer
i Tejada intentava desqualificar les afirmacions fetes en un article
de la revista de la CUP de Manresa (“L'Assemblea Nacional Catalana.
Un moviment popular per la independència”, Cop
a Cop núm. 36) fent servir un
llenguatge messiànic i fins i tot ofensiu, fins al punt de comparar
la publicació de la CUP amb La
Vanguardia i la premsa burgesa.
Com a
militant de la CUP de Manresa no em puc estar de contestar l'article
de Joan Sebastià, en especial pel seu to prepotent. Podem discrepar
de determinats temes, podem debatre'ls, però es lleig assenyalar els
que no combreguen amb la teva “veritat” sense argumentacions i
encara més equiparar-los a l'enemic polític i de classe.
El rovell de l'ou de la
qüestió és l’article de Cop a Cop
parla de l'Assemblea Nacional Catalana com un exponent d'un moviment
popular per la independència. Aquesta afirmació sembla contradir la
visió que deu tenir Joan Sebastià del que ha de ser un moviment
popular. Però la realitat, les consultes sobiranistes per la
independència, moviment d'on deriva l'actual ANC van implicar a
sectors populars de la població que superen àmpliament a la
militància estricta de les organitzacions de l'Esquerra
Independentista, tot i que, òbviament, estan influïts per la ideologia
dominant.
Un
moviment popular no es defineix per la seva puresa ideològica ni per
què adopti els nostres objectius estratègics, sinó per la
participació de sectors amplis de la població i pel fet que la seva
acció serveixi per autoorganitzar el poble i avançar en alguns dels
objectius estratègics del nostre moviment. Perquè com deia el
mateix Joan Sebastià fa tres anys “cal aparcar el maximalisme si
no es vol caure en la inacció. La lluita pel socialisme no exclou la reivindicació possibilista d'un sou més just o d'una bona cobertura
sanitària”1.
I és evident que, com va passar a les consultes,
en l'ANC estan implicats sectors de les classes populars catalanes,
indiferentment de si ens acaben d'agradar del tot alguns dels seus
postulats. I la seva acció pot servir per avançar en el camí cap a
la independència.
És cert, i
ja es va dir en el primer article, que, com passa en qualsevol
moviment realment popular, el seu discurs no coincideix en la seva
totalitat al que pot fer la CUP o altres organitzacions de l'Esquerra
Independentista, en especial pel que fa a la territorialitat de la
nació i en les referències a la Unió Europea. Però també és
cert que està promovent iniciatives com la Marxa per la
Independència i un referèndum per l'autodeterminació que
qüestionen la legalitat espanyola vigent. I encara més, la secció
sociolaboral de l'ANC va donar suport a la Vaga General del 29-M,
mentre que un conegut líder obrer se'n desmarcava amb arguments
gremialistes.
Es
preguntava Joan Sebastià què feien personatges com en Vila d'Abadal
en un moviment popular i hi afegia que la seva presència ja era una
prova empírica de que l'ANC no podia ser un moviment d'aquesta mena.
Això
seria el mateix que dir que la presència destacada del capellà
Gapon que encapçalava el moviment que va originar la revolució
Russa de 1905 invalidava aquesta experiència i les seves
potencialitats. De fet, Lenin va haver de lluitar contra el
sectarisme de la majoria de la direcció bolxevic, que
pretenien mantenir el partit al marge d’aquest moviment inicial,
adduint que tot plegat estava encapçalat per un capellà al servei
de la reacció. O fent servir un exemple més proper, seria com desligitimar la
participació en les Associacions de Veïns en les darreries del
franquisme de moltes persones lluitadores per que en algunes d'elles
encara hi eren presents persones franquistes.
És un fet evident que el
moviment de les consultes va sorgir al marge dels partits polítics,
els quals va sorprendre. És posteriorment quan determinades forces,
veient el seu potencial, tracten d'instrumentalitzar-lo. D'aquí
l'interès de personatges com l'alcalde de Vic, en López Tena i
d'altres a sucar-hi pa i intentar aturar o instrumentalitzar el seu
potencial reivindicatiu.
L’interès
de les persones i organitzacions de l'EI a ser presents a l’ANC és
fer arribar el nostre missatge a sectors amplis de la població,
conventir l’ANC en un exemple d’autoorganització popular que
superi les seves limitacions inicials i impedir les maniobres dels
oportunistes. De fet, alguns d’aquests objectius ja es van
aconseguir parcialment amb el moviment de les consultes, malgrat les
reticències i crítiques inicials i la poca implicació de
determinats sectors de l’Esquerra Independentista, amb el mateix
Joan Sebastià al capdavant.
És clar que sempre ens
podem quedar tancats en el nostre guetto, mirant per sobre de
l'espatlla aquelles persones que no pensen exactament com nosaltres,
que no vesteixen exactament com nosaltres, i que no van als mateixos
bars i concerts que nosaltres, però que són classes populars. És
molt més fàcil fer això i acusar de “venuts” o de
practicar els gèneres de ficció els altres.
Tampoc
no em puc estar de comentar la darrera de les seves acusacions. Es
tracta de la típica afirmació que barreja naps amb cols i
caricaturitza una realitat complexa, és a dir, contradictòria, amb
la intenció de brandar dos espantalls: l’ANC, caracteritzat pel
joc brut, i la presència de la CUP al Parlament català,
caracteritzat implícitament de la mateixa manera. Doncs bé,
deixem-nos d’espantalls i exorcismes: per a alguns la lluita
ideològica s’ha de practicar arreu: a la feina, a
l’associació de
veïn(e)s, als espais de lleure, als ajuntaments, a l’Esquerra
Independentista, a les plataformes àmplies (com l’ANC mateixa)...
no pas amb la perspectiva simplista de presentar batalla ideològica
en un Parlament regional, sinó perquè és un deure de qualsevol
militant comunista en qualsevol moment i lloc.
Per últim li recomanaria al company Joan Sebastià que en comptes de perseguir fantasmes i escriure actes de fe, es dediqués a posar en el seu punt de mira a persones que han arribat a defensar l'educació concertada, el classisme en l'elecció de càrrecs polítics o no fer vaga general. I que si no hi està d'acord amb alguna postura defensada per una companya o company, que no calli, que ho digui, però argumentant i sense prepotència.
Per últim li recomanaria al company Joan Sebastià que en comptes de perseguir fantasmes i escriure actes de fe, es dediqués a posar en el seu punt de mira a persones que han arribat a defensar l'educació concertada, el classisme en l'elecció de càrrecs polítics o no fer vaga general. I que si no hi està d'acord amb alguna postura defensada per una companya o company, que no calli, que ho digui, però argumentant i sense prepotència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada